Barcelona.A diferència d'Egipte o Tunísia, a Síria no hi ha hagut una demanda generalitzada perquè el president, Baixar al-Assad, surti del país: encara té el benefici del dubte. Això sí, per mantenir-lo s'hauria d'aturar a temps la repressió del règim contra els ciutadans.
Després del bany de sang com a resposta a les primeres protestes, va arribar el missatge de possibles reformes. El dilema per a al-Assad és reconvertir-se a través de reformes per avançar cap a la democràcia o enrocar-se perillosament en la repressió violenta.
Qui mana a Síria? Els al-Assad, el partit Baas i l'exèrcit són els pilars del règim
El partit Baas, encapçalat per Hafiz al-Assad, pare de l'actual president, va accedir al poder el 1970 amb un cop d'estat. L'aparell del règim va estipular que el successor seria el seu fill gran, Basil, però va morir en un accident de cotxe el 1994. Això va forçar el retorn de Londres de Baixar al-Assad, que va passar d'estudiar oftalmologia a convertir-se en president l'any 2000, quan va morir el seu pare Hafiz. Síria es va convertir en una república hereditària -basada en el culte a la imatge del líder- i també militar. L'exèrcit és la columna vertebral del règim i el servei militar durant dos anys és obligatori per a tots els homes.
Crits contra el president? Baixar al-Assad és relativament popular, però no el seu entorn
Baixar al-Assad no acumula l'odi que hi havia contra Hosni Mubàrak o Ben Ali, o contra el seu propi pare Hafiz. És precisament l'herència del sistema de l'antic dictador el que la gent vol veure desaparèixer. L'esperança de canvi amb l'arribada de Baixar al-Assad el 2000 va durar poc i potser ara els sirians veuen l'oportunitat d'acabar amb la corrupció i, especialment, la falta de llibertats.
Alguns dels noms propis de la vella guàrdia són familiars del president. Maher al-Assad, germà, és el cap de la Guàrdia Republicana, el cos militar més important. Asef Xaukat, cunyat, és el cap dels temuts serveis secrets. Un dels noms que més ha sonat a les manifestacions és el de Rami Makhlouf, cosí del president, primer empresari del país i propietari del monopoli de la telefonia mòbil.
Encara hi ha por al règim? Hi ha més por a Síria que no hi havia a Egipte o Tunísia
Un atur superior al 20%, una població molt jove amb poques oportunitats, la llei d'emergència en vigor des del 1963... Encara no és clar que això faci que els sirians perdin definitivament la por. La gent s'hi ha acostumat a força de silenci. A Síria no es parla de política. La força i el profund arrelament de l'exèrcit i els serveis secrets fan que molt poca gent gosi traspassar les intocables línies vermelles del règim. Els més de 4.500 presoners polítics són la mostra més clara que Damasc no deixa ni una escletxa per a la dissidència ni la pluralitat política.
Quin paper hi té la religió? Per a molts, la laïcitat del règim no ha estat una mala opció
El poder està totalment controlat pels alauites, una branca del xiisme que representa un 10% de la població, enfront a un 70% de sunnites. La resta són majoritàriament cristians, drusos o kurds. Tot i la diversitat religiosa i la seva problemàtica relació amb el repartiment del poder, per a molts sirians la laïcitat que ha utilitzat el règim pot ser útil per evitar conflictes confessionals. Daraa és de majoria sunnita i és significatiu que hagi estat l'epicentre de les protestes.
I la política exterior? La resistència davant d'Israel i els Estats Units agrada
La política exterior és un dels factors diferencials claus. Israel va ocupar els alts del Golan, al sud del país i a només trenta quilòmetres de la capital, el 1967. Des de llavors, Síria, a diferència d'Egipte o Jordània, ha plantat cara a Israel i als Estats Units. Aquesta resistència, de moment, implacable, és un dels pocs aspectes ben valorats del règim.
