Publicitat
Publicitat

Greg Smith va dimitir ahir com a director executiu de Goldman Sachs i responsable del negoci dels derivats a Europa, Pròxim Orient i l'Àfrica. L'ARA reprodueix la seva carta de renúncia

"Per què marxo de Goldman Sachs"

Avui és el meu últim dia a Goldman Sachs. Després de 12 anys a l'empresa -primer com a treballador en pràctiques d'estiu mentre estudiava a Stanford, després a Nova York durant deu anys i actualment a Londres- crec que hi he treballat prou temps per entendre la trajectòria de la seva cultura, la seva gent i la seva identitat. I puc afirmar, amb tota sinceritat, que ara l'ambient és més tòxic i destructiu que mai.

Per expressar-ho de la manera més fàcil d'entendre, diré que els interessos del client continuen sent deixats de banda en la manera com l'empresa opera i pensa a l'hora de fer diners. Goldman Sachs és un dels bancs d'inversió més grans i més importants, i és massa essencial per a les finances globals per continuar actuant d'aquesta manera. La firma s'ha allunyat tant de la que vaig conèixer quan m'hi vaig incorporar en sortir de la universitat que la meva consciència no em permet seguir dient que m'identifico amb el que representa.

Pot sonar sorprenent per a l'opinió pública escèptica, però la cultura sempre va ser una part vital de l'èxit de Goldman Sachs. Els eixos d'actuació del nostre equip de treball eren la integritat, la humilitat i sempre fer el millor per als nostres clients. Aquesta cultura era la fórmula secreta per fer-ne un lloc fantàstic, i ens va permetre guanyar-nos la confiança dels nostres clients durant 143 anys. No es basava només a fer diners; això sol no aguanta una companyia tant de temps. Es basava a sentir-se orgullós de l'organització i creure-hi. M'entristeix dir que avui miro al meu voltant i no veig cap indici de la cultura que em va fer estimar treballar per aquesta societat durant molts anys. Ja no me'n sento orgullós ni hi crec.

Però no sempre va ser així. Durant més d'una dècada vaig contractar personal i vaig fer-los de mentor mitjançant el nostre esgotador procés d'entrevistes. Vaig ser seleccionat com una de les deu persones (en una societat de més de 30.000) que apareixien en el nostre vídeo per reclutar gent, que ara es veu a cada campus universitari que visitem al voltant de tot el món. El 2006 vaig dirigir un programa d'estiu sobre fons d'inversió a Nova York per als 80 estudiants universitaris que van passar una selecció, d'entre els milers que ho havien demanat. I vaig saber que havia arribat l'hora de marxar quan em vaig adonar que ja no podia mirar els estudiants als ulls i dir-los fins a quin punt aquest lloc era un lloc fantàstic per treballar.

Quan s'escriguin els llibres d'història sobre Goldman Sachs, podran dir que l'actual conseller delegat, Lloyd C. Blankfein, i que el seu president, Gary D. Cohn, són els responsables que la firma es desviés del que sempre havia sigut la seva cultura. Crec sincerament que el declivi de la fibra moral del banc representa l'amenaça més seriosa per a la seva supervivència a llarg termini.

Al llarg de la meva trajectòria he tingut el privilegi d'assessorar dos dels grans fons especulatius del planeta, cinc dels gestors d'actius més importants dels Estats Units i tres dels fons sobirans més rics i destacats del Pròxim Orient i l'Àsia. Els meus clients tenen una base d'actius total de més d'un bilió de dòlars. Sempre m'he sentit molt orgullós de recomanar als meus clients que facin el que crec que és bo per a ells, fins i tot si això significa menys diners per a l'empresa. Aquesta visió està esdevenint més i més impopular a Goldman Sachs. Un altre indici que havia arribat l'hora de marxar.

Com hem arribat fins aquí? El banc va canviar la seva manera de pensar sobre el lideratge. El lideratge tenia a veure amb les idees, a donar exemple i a fer el que era correcte. Avui si fas prou diners per a la firma (i no ets un exassassí) seràs ascendit a un càrrec d'influència.

Quines són els tres camins més ràpids per arribar ser-ne un dels líders? a) Complir "els eixos" del banc, que en el llenguatge de Goldman vol dir persuadir els clients perquè inverteixin en accions o en altres productes dels quals s'està intentant desfer perquè no considera que tinguin gaire benefici potencial. b) "Caçar elefants", és a dir, fer que els clients -alguns dels quals són sofisticats, i d'altres no- facin transaccions amb qualsevol cosa que aporti el benefici més alt a Goldman. Digueu-me passat de moda, però no m'agrada vendre als meus clients un producte que crec equivocat per a ells. c) Trobar-te assegut en una cadira on la teva feina és comerciar amb qualsevol producte financer opac amb una sigla de tres lletres.

Avui molts d'aquests líders demostren tenir un 0% de cultura Goldman Sachs. Jo m'encarrego de moltes reunions de vendes de derivats en què no es dedica ni un sol minut a fer preguntes sobre com podem ajudar els nostres clients. Van només sobre com podem fer-hi més diners. Si fóssiu un àlien de Mart i seguéssiu en una d'aquestes reunions, creuríeu que l'èxit o el progrés del client no forma part del procés en absolut.

Em posa malalt la crueltat amb què la gent parla sobre estafar els seus clients. Els últims 12 mesos he vist com cinc directors diferents es referien als clients com a "titelles", de vegades en correus electrònics interns. Cap humilitat? Vinga, va. Integritat? S'està erosionant. No conec cap comportament il·legal, però ¿empenyen els seus clients a escollir productes complicats i lucratius fins i tot si no són les inversions que millor s'adequen als seus objectius? Absolutament sí. De fet, passa cada dia.

Em deixa astorat que els directius veterans no tinguin present una veritat bàsica: si els clients no es refien de tu, poden acabar deixant de fer negocis amb tu. Tant se val si ets molt llest.

Aquests dies la pregunta més freqüent sobre els derivats que em fan els analistes és: "Quants diners vam fer amb el nostre client?" Em molesta sentir-ho cada vegada, perquè és un clar reflex del que estan captant dels seus líders sobre la manera com s'han de comportar. Ara projectem en un futur de deu anys: no cal ser un científic espacial per imaginar que aquest jove analista assegut tranquil·lament en un racó de la sala sentint parlar de les "titelles", "d'arrancar globus oculars" i de "ser pagat" no és exactament un ciutadà model.

Quan feia només un any que era analista no sabia on era el bany o com cordar-me les sabates. Em van ensenyar a preocupar-me per aprendre, per descobrir què eren els derivats, per entendre les finances, per anar coneixent i motivant els clients, per aprendre com definien l'èxit i què podíem fer perquè l'assolissin.

Els moments en què m'he sentit més orgullós a la vida -aconseguir una beca per anar de Sud-àfrica a la Universitat de Stanford, ser seleccionat com a finalista nacional per a una beca Rhodes Scholar, guanyar una medalla de bronze de ping-pong als Jocs Maccabiah a Israel, coneguts com les Olimpíades Jueves- han vingut sempre de treballar de valent, no de les dreceres. Goldman Sachs avui té massa a veure amb les dreceres i no prou amb aconseguir coses. No em sembla correcte.

Espero que tot això pugui servir al consell d'administració perquè reaccioni. Cal fer del client el focus del negoci altre cop. Sense els vostres clients no fareu diners. De fet, no existireu. Arranqueu la gent que ha fet fallida moral com una mala herba, tant se val quants diners facin per al banc. I recupereu la cultura correcta, de manera que la gent vulgui treballar aquí per les raons correctes. La gent a qui només preocupa fer diners no donarà solidesa a aquesta firma -o confiança als seus clients- gaire temps.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT