Després de set anys a l'oposició, en què CDC ha premut l'accelerador nacional com mai abans, hi havia una certa expectació sobre què faria en tornar al Govern. La nova generació de dirigents havia portat el discurs de CDC a límits als quals el pujolisme no es va acostar. Responien a un cert desplaçament cap al sobiranisme del centre de gravetat del catalanisme, però sobretot a les servituds de l'oposició que ha de marcar perfil. Els primers senyals de Mas són clars: cal refredar les expectatives excessives, però amb compte, buscant equilibris que semblen impossibles. Ara bé, la crisi ajuda perquè aporta un argument de pes: les urgències són unes altres i l'agenda nacional pot passar a segon pla. A més, la gestió de l'ambigüitat és un terreny en què CiU està còmoda. I és un dels seus grans capitals: tot partit que aspiri a guanyar eleccions ha d'abastar un ampli espectre i articular interessos i perspectives diverses. Però tot té un límit. Si es vol mantenir la credibilitat, la diferència entre el que es predicava a l'oposició i el que es practica al Govern no ha de ser excessiva.
