A la recerca de candidat i d'ànima política
Dimecres passat, després de quedar l'última a Iowa amb un eloqüent 5% dels vots, Michele Bachmann va afirmar en el seu discurs de retirada: "Vaig buscar la nominació del partit de Reagan i de Lincoln, [...] el partit que no creu que el govern tingui les respostes, perquè les té la gent". Reagan i Lincoln. El 2012, quan els republicans es refereixen a les arrels, parlen de Reagan i Lincoln, convertits en els dos grans -únics- fars que projecten alguna llum enmig de la boira ideològica en què el partit de l'elefant està buscant el candidat que derroti Obama el dimarts 6 de novembre.
Lincoln és el mite que va salvar de la mort un país devastat, i Reagan, a qui acaben d'erigir una estàtua a l'aeroport de Washington, ha estat el darrer pare d'Amèrica, l'irresistible telegènic, guanyador de la Guerra Freda i, sobretot, el creador d'"el govern no és la solució al nostre problema, el govern és el problema". Perquè al darrer president republicà, George Bush, ningú no l'anomena. Ningú no vol l'herència del president de la guerra preventiva i de l'orgia dels mercats que acaben en la gran crisi.
El sistema polític nord-americà és tant de candidat com de partit. Sota els marcs genèrics de conservadors i progressistes, les línies de pensament les conformen el programa de cada president i un conglomerat d'interessos financers, industrials, religiosos i socials, tant de la cúpula com de la base, que van dansant en competència per controlar l'oferta electoral.
Les ànimes republicanes
El Tea Party, tan amo del carrer i del debat, guanyador de les mid-term del 2010, no té qui té el representi i, si de cas, se sent llunyanament vinculat a Ron Paul, que mai no ha votat una pujada d'impostos però que convertiria l'exèrcit dels Estats Units en una domèstica Guàrdia Nacional. És un candidat inviable.
La dreta religiosa sí que ha trobat el seu home, Rick Santorum, nét d'emigrants italians, pare de set fills, martell de les relacions homosexuals i de l'avortament, que abans d'ahir va afirmar: "Sempre ens calen candidats de Jesús, persones que creguin en alguna cosa més que en l'economia". El seu passat d'advocat al servei de les empreses amb què abans havia tingut relacions com a senador li treu molta poesia a la seva narrativa. No té la cintura per arribar al centre.
Newt Gingrich és el favorit dels interessos econòmics conservadors i el lobi jueu ("els palestins són un poble inventat"), però el seu passat d'explosiva estrella fugaç, de professional de la política i d'intel·lectual saberut el fa apte només per a paladars sofisticats.
I Mitt Romney, el guanyador d'Iowa i el més que probable guanyador a New Hampshire demà passat, encarna el drama: és el pragmàtic. Pel que fa a la resta, no sembla del seus. Quan el volen atacar li diuen "moderat". Romney no té appeal ideològic, però és l'únic que fa l'efecte que podria guanyar Obama.
No hi ha gaires idees noves a la campanya republicana. Impostos és una paraula prohibida. Romney no ha explicat com pagaria un exèrcit encara més poderós com el que demana, la mateixa setmana que Obama ha presentat una revisió estratègica de la defensa en sentit contrari: més comandos i menys regiments, més avions espies i menys tancs, més guerres des de l'aire i pagades a mitges amb els aliats, com a Líbia (ha deixat molt bon regust a la Casa Blanca), més imaginar-se l'enemic com un terrorista o un ciberterrorista que com un militar uniformat, i un ull al Pròxim Orient (l'Iran) i l'altre al Pacífic (la Xina i Corea del Nord). Aquest nou exèrcit, més petit i flexible, però encara gegantí, és fill d'una era tecnològica, del canvi de les amenaces i de l'imperatiu econòmic. Massa novetats per a una campanya electoral tradicional.
