Publicitat
Publicitat

La recuperació de la zona euro comença per Alemanya

Puc entendre les raons del mal humor dels alemanys mentre lliuren la batalla contra la crisi en què està submergida la zona euro. És evident que els alemanys estan irritats, i tenen raons per estar-ho. Durant els últims deu anys, mentre que per a Espanya, Irlanda, Portugal i altres tot era xauxa, ja que gaudien de la festa d'uns tipus d'interès molt baixos, els alemanys van retallar salaris, van patir reformes estructurals molt dures i es van sotmetre a la penitència de cinc milions d'aturats en un impuls per modernitzar la indústria del país. Tots aquests sacrificis han servit a Alemanya per millorar la seva situació comercial i per incrementar les exportacions a la Xina en un 80%.

Cap altre país hauria estat capaç d'assumir simultàniament els costos d'integrar 16 milions de persones de l'Europa de l'Est en un únic estat i d'unir-se a l'euro amb uns tipus interès tan poc competitius, i tot i així refer la potència exportadora del país. Actualment l'economia alemanya és la més forta d'Europa, i Angela Merkel i tots els alemanys s'han guanyat veure premiats els mèrits de la seva potència exportadora. Si aquí acabés tot, la solució per a la crisi actual seria fàcil: seguir l'exemple alemany, i si això falla, augmentar encara més el nivell d'austeritat.

Fa tres anys, quan la crisi financera va colpejar per primera vegada, Alemanya i la resta d'Europa es van afanyar a dir que es tractava d'un problema propi de l'àmbit anglosaxó; i van culpar de la crisi els Estats Units i la Gran Bretanya. Un any més tard, quan la crisi va desembocar en una crisi econòmica generalitzada, els alemanys es van retirar a un terreny encara més segur, més conegut, i van redefinir la crisi mundial, no com a crisi financera, sinó com a crisi fiscal: de dèficit i de deute. Com a conseqüència, Alemanya no ha reconegut cap culpa per les coses que han anat malament. I certament, en la mesura en què Alemanya pot afirmar que no és l'origen del problema, pot justificar la seva resistència a les dures mesures que cal emprendre per resoldre'l. Ara bé, segons el Banc de Pagaments Internacionals, Alemanya va prestar 1,5 bilions de dòlars a Grècia, Espanya, Portugal, Irlanda i Itàlia. Quan va començar la crisi els bancs alemanys tenien el 30% del total dels préstecs fets al sector privat i al públic d'aquests països. Fins i tot en aquests moments, el total d'aquesta mena de préstecs equival al 15% del volum de l'economia alemanya. Afegiu-hi el fet que Alemanya està fortament involucrada en la bombolla creditícia del sector immobiliari dels Estats Units (Europa va adquirir la meitat dels actius subprime dels Estats Units) i en l'especulació immobiliària arreu d'Europa, i el fet evident és que allà on hi havia la festa, els bancs alemanys pagaven les begudes. Com va comentar un analista, l'única festa que els bancs alemanys es van perdre va ser l'esquema Ponzi de Bernie Madoff.

Com a conseqüència de tot plegat, actualment els bancs alemanys són els que tenen el nivell de palanquejament més alt entre les economies avançades; un nivell de palanquejament aclaparador, dues vegades i mitja superior al dels bancs nord-americans, segons les dades del l'FMI. De fet, preocupats per l'impacte de les proves d'estrès sobre la seva credibilitat, els reglamentadors bancaris alemanys no han volgut aplicar-se els requisits de publicitat de la informació i de comptabilitat acceptats per la resta dels països de la zona euro i un dels Landesbanken (els bancs regionals alemanys, vinculats a l'Estat) va arribar a l'extrem d'abandonar les proves d'estrès el dia abans de la publicació dels resultats.

Però, per quina raó això hauria de preocupar Alemanya, que és competitiva, sòlida fiscalment i robusta econòmicament? Perquè la feblesa del sector financer arreu d'Europa s'està convertint en un risc per a la recuperació i l'estabilitat. Els bancs alemanys, i la resta dels bancs europeus, depenen de la captació de fons a curt termini, i en els pròxims tres anys aquests bancs encara feblement capitalitzats i escassament rendibles han de captar 400.000 milions d'euros dels mercats; una quantitat que és gairebé una tercera part del total del deute a l'engròs de la zona euro, que és d'1,4 bilions d'euros.

Ara fa uns dies va ser el torn de França (que, igual que Alemanya, té una qualificació AAA de les agències d'avaluació del crèdit) d'afrontar la pressió del mercat pel seu alt nivell d'exposició a la perifèria de l'euro. Cada país té uns problemes diferents, però, a mesura que la crisi avança cap al nucli d'Europa, la imatge inatacable d'Alemanya com a bastió financer també pot posar-se en dubte. A curt termini, Alemanya faria bé de pressionar per a la recapitalització dels bancs a escala europea, i això seria beneficiós per a Alemanya mateixa; però també és el moment que Alemanya reconegui que cal que participi en la solució del problema, perquè ha participat en la gestació del problema. Ningú hauria d'esperar que Alemanya transfereixi als estats més pobres de la UE un percentatge de la seva riquesa semblant al percentatge de transferència que té lloc a l'interior d'altres estats federals; però cal que es convenci que no es pot resoldre la crisi sense un eurobò comú, una legislació per ampliar la coordinació fiscal i monetària i un paper del Banc Central Europeu que vagi una mica més enllà del de vigilant de la moderació de la inflació, és a dir, que assumeixi un nou paper com a prestador d'última instància.

Alemanya haurà d'acceptar un mecanisme comú europeu per pagar la sortida de les crisis. El fracàs recent d'Alemanya en actuar des d'una posició de força no només és perjudicial per al país mateix, sinó també per a tot el projecte de l'euro que Alemanya ha estat desenvolupant durant dècades.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT