O reinventem el paraigua o plourà sobre mullat
Mentre no s'inventi un paraigua mans lliures, estic condemnada a mullar-me sempre que plou. Els paraigües amb mànec els acostumo a perdre, o els deixo a casa directament perquè tampoc sabria com agafar-los, més encara aquests dies que tinc les mans ocupades amb la llibreta i el boli de cronista.
A l'acte pel pacte fiscal a la Llotja de Mar, hi ha tots els polítics de CiU de la història. I quan dic tots, vull dir tots. Excepte Miquel Roca, que és fora de Barcelona. Però amb qui comparteixo ascensor és amb Josep Piqué, que no és precisament convergent (i que tampoc és parent meu, com em vaig cansar de repetir quan ell era el Piqué més famós: ara em demanen si sóc germana o tia o mare d'en Gerard).
"He vingut a fer de claca", em diu un conegut. M'informa que va a la llista de CiU i la notícia em sorprèn. Els organitzadors distribueixen els assistents: candidats aquí, diputats allà, consellers a primera fila. Quan entren Mas i Duran, tot déu s'aixeca solemnement i aplaudeix. Sembla una missa, ara que s'ha posat de moda picar de mans als funerals. Senyor, tingueu pietat.
"No faré cap discurs abrandat, el llegiré, cosa que no és habitual en mi", anuncia Jordi Pujol. O l'expresident té els ulls a la barbeta, o no llegeix pas. Ni quan recorda antics intents fracassats de concert, ni quan explica que Fraga li deia: "Tiene usted razón pero a nosotros nos va bien, punto". Es veu que Rajoy ha declarat que estarà disposat a escoltar. "No diu si amb audiòfons o sense", etziba Pujol.
"En cap estat del món es confon solidaritat amb espoli", clama Duran. I pronuncia una frase maca però falsa: "En el món de la política, l'impossible no existeix". Ah, no?
El president Artur Mas assegura que el pacte fiscal l'entenen molt bé tant els empresaris com la "Peña del Dominó de Cornellà de Llobregat". I fa una metàfora enverinada: diu que el pacte fiscal "és el paraigua que ens protegeix de totes les inclemències". Ai. El paraigua és un objecte inútil: o el deixem directament a casa perquè no ens faci nosa, o l'acabem perdent qui sap on. A Madrid, sense anar més lluny.
"He arribat a misses dites", es disculpa Salvador Alemany, d'Abertis. "No passa res, has arribat a la benedicció", l'absol Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç. Germans, aneu-vos-en en pau.
