Publicitat
Publicitat

ESQUERDA TRANSATLÀNTICA

La ferida més profunda entre Washington i Europa va ser la invasió de l'Iraq

Les relacions entre els EUA i la UE, una història d'alts i baixos

Els Estats Units i la Unió Europea estan condemnats a entendre's. Els llaços que els uneixen són tan forts com profunds. Però cadascú té els seus interessos i de desavinences n'hi ha hagut i n'hi ha.

Arrels històriques i culturals lliguen la Unió Europea i els EUA. Sumen junts el 50 per cent del PIB del planeta i suposen el 40 per cent del comerç mundial. Formen l'aliança militar més poderosa, l'OTAN, creada l'any 1949 per fer front a l'amenaça soviètica. Les relacions entre els dos han passat històricament per més alts que baixos. Però de greuges n'hi ha hagut, i en tots els camps. Des de guerres comercials fins a desavinences en qüestions com ara la pena de mort. I també a l'hora de respondre als reptes d'un món convuls i canviant.

Els Balcans

Els retrets dels EUA per la poca capacitat militar europea

Les guerres a l'antiga Iugoslàvia entre els anys 1991 i 1999 van evidenciar la incapacitat de la Unió Europea per donar una resposta conjunta política, i sobretot militar, a les atrocitats comeses contra la població civil. Van haver de ser els Estats Units els que, a través de l'OTAN, lideressin les operacions militars per pacificar Europa enmig dels retrets de Washington per la poca inversió en defensa dels països europeus. Per cada 2 euros en defensa que gasten els Vint-i-set, els EUA en gasten 5.

L'Iraq

La invasió va fracturar les relacions transatlàntiques

Quan George Bush va decidir envair l'Iraq després dels atemptats de l'11-S, la Unió Europea es va trencar en dos blocs. A una banda, el Regne Unit de Tony Blair i l'Espanya de José María Aznar van donar suport a l'operació. A l'altra, França i Alemanya, amb Jacques Chirac i Gerhard Schröder, es van plantar. Les relacions transatlàntiques se'n van ressentir i a l'OTAN es va obrir una profunda crisi que es va arrossegar durant anys. La negativa francesa a participar en l'operació va originar una campanya de boicot als seus productes als EUA i les patates fregides, conegudes com a French fries [patates franceses] es van passar a anomenar freedom fries [patates de la llibertat].

L'Afganistan

Els països europeus pressionen per marxar

A l'Afganistan, els EUA i la UE sí que van anar de bracet. Ho va fer possible una resolució de l'ONU amb què tota la comunitat internacional va donar suport a la intervenció de l'OTAN per derrocar el règim dels talibans després de l'11-S. Però l'allargament de l'operació ha portat més d'un país europeu a plantejar la retirada. "Vam arribar junts i marxarem junts", va dir fa poc als europeus el secretari de Defensa dels EUA, Robert Gates.

Líbia

França i el Regne Unit assumeixen el lideratge militar

Els Estats Units van haver d'assumir, en un primer moment, el lideratge de l'operació militar a Líbia. Altre cop es va imposar la seva capacitat militar, molt superior a l'europea. Però amb dos fronts oberts, a l'Afganistan i l'Iraq, els EUA van reclamar que fossin els països europeus els que es fessin càrrec de l'operació. I França i el Regne Unit van fer un pas endavant.

El canvi climàtic

Els EUA es desmarquen de la lluita contra l'escalfament

Si bé els EUA van signar en un primer moment el Protocol de Kyoto, el govern de George Bush el va rebutjar. La UE, un dels principals defensors de l'estratègia per fer front al canvi climàtic, li va retreure aquesta posició. I, lluny d'intentar un acostament, quan Obama va accedir al càrrec va preferir negociar aquesta qüestió amb la Xina. Va néixer l'anomenat G-2, el món en mans de dos gegants: els EUA i la Xina.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT