Publicitat
Publicitat

Tot repartint boles d'arròs

Una de les imatges televisives de la tragèdia del Japó que més m'ha emocionat és la d'un grup de voluntaris repartint boles d'arròs en un gimnàs atapeït de refugiats. Eren molt petites, arrodonides amb cura. Els voluntaris les oferien sostenint-les cerimoniosament amb les dues mans obertes, fent una inclinació amb el cap. També inclinaven el cap els que les rebien en un ritual compartit que escenificava la dignitat de qui dóna i la dignitat de qui rep com un fet necessàriament complementari i perfectament intercanviable: si no ets digne de rebre tampoc ets digne de donar, i a l'inrevés.

Vaig recordar l'associació Bola d'Arròs i el jesuïta obrer Carlos González Cinque, quan un dia em va convidar a visitar a Tòquio els grans perdedors del miracle econòmic japonès, un país que després de la Guerra Mundial i les bombes d'Hiroshima i Nagasaki es va haver de construir des de zero i que a finals del segle XX ja era la segona economia del món. Aquell miracle econòmic es va produir "gràcies a una mentalitat tradicional segons la qual el treballador forma part de l'empresa i l'empresa forma part del país". Carlos treballava aleshores en una fàbrica de sabates. Un dels obrers es va posar malalt i va haver d'agafar una baixa. El dia que va tornar va demanar perdó públicament i va repartir regals als companys. "Ni es podia fallar ni es podia sobresortir", va sentenciar Carlos.

"Extremisme cientifista"

Amb els anys, aquella manera "tradicional" es va anar transformant -"deformant, pervertint", va dir Carlos- en un "extremisme cientificista" en què la tecnologia és una finalitat per si mateixa i l'individualisme substitueix els valors de la comunitat. Els indigents, els sensesostre, que anàvem a visitar aquell dia eren unes de les víctimes d'aquest sistema, com també ho són els afectats pel karoshi , una malaltia causada per l'excés de treball, i l' o-taku , la "síndrome de l'honorable domicili", que condemna milers d'adolescents a tancar-se a casa per viure la vida a través d'internet.

Acompanyant l'associació Bola d'Arròs ens vam endinsar pels parcs de Tòquio per repartir l'humil àpat. Recordo que es preparava la reunió del G-8 i l'ajuntament havia posat reposabraços als bancs, els havia dividit en dos, perquè els sensesostre no s'hi poguessin estirar. Després he vist com aquesta pràctica cruel s'ha estès per totes les nostres ciutats i llocs públics. Un dels homes a qui aquella nit vam oferir la bola d'arròs ens va dir avergonyit que era un supervivent d'Hiroshima i que als malsons produïts pels records de la bomba de foc s'hi sumava cada nit el malson d'haver perdut la feina i no "ser digne" -així ho va dir- de tornar a casa amb les mans buides. El voluntari que l'escoltava mentre l'acaronava va inclinar aleshores el cap i va estendre les mans obertes per oferir la bola d'arròs. És la mateixa imatge que ara he vist fugaçment per la televisió. Una imatge d'esperança. De com una societat es pot ajudar, superar la pobresa i la desgràcia. És evident, però, que de la mateixa manera que ens emociona aquesta força humana per sobreviure també tenim l'obligació de pensar en la confluència de factors que, com en el mite de Sísif, es repeteixen en la caiguda: el cientifisme fonamentalista com a valor del creixement sense mesura, la bomba com el pitjor ideal regenerador d'una humanitat sense persones o, encara pitjor, una societat de races superiors i races inferiors.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT