"El sacerdoci femení acabarà arribant"
Directe Creu de Sant Jordi 2011, aquesta autoritat en l'antropologia de la religió i autor d'una obra extensa analitza la desafiliació que pateix l'Església
Monjo de Montserrat des del 1961, Lluís Duch recomana a la jerarquia eclesiàstica afrontar els debats que manté adormits si vol combatre la crisi i la desafecció creixent.
Quin futur veu a l'Església catòlica?
No hi ha una crisi religiosa en el sentit més profund del terme. El que hi ha és una crisi de les articulacions del fet religiós. En la història del cristianisme, com en la de l'islam o del judaisme, això s'ha produït moltíssimes vegades. Sóc, antropològicament, molt optimista, encara que em sembli que les articulacions culturals del cristianisme estan en una fase de suma precarietat.
L'Església s'ha de plantejar debats que de moment no gosa plantejar-se, com el sacerdoci de les dones?
Sí. El sacerdoci de les dones acabarà arribant. És inútil dir gaires coses més. Estic convençut que en un futur, no sé si pròxim o més llunyà, potser bastant pròxim, aquesta qüestió es plantejarà. És un tema important, però no el fonamental. El que resulta cabdal és la fractura de la confiança.
Aquesta visió de la dona allunya l'Església de la societat?
Esclar. Més d'un 50% dels habitants d'aquest país són dones. Per tant, el que avui s'està produint és una fugida en massa de les dones del clos de l'Església. I això hauria de fer reflexionar molt els jerarques eclesiàstics. Evidentment, és un senyal molt específic d'un canvi de situació, que gairebé es podria definir com un canvi de civilització. L'Església haurà de fer un debat en profunditat sobre el sacerdoci de les dones i sobre moltes altres qüestions.
I quines són inajornables?
En alguns temes caldria agafar el toro per les banyes. El debat del paper de la dona n'és un, un altre és la traducció del missatge evangèlic a la cultura actual. I la qüestió de la visibilitat del testimoniatge és important. Però aquesta feina, en plena crisi econòmica, l'Església l'està assumint. Hi ha moltes organitzacions d'església, com Càritas o la gent que treballa al Raval, que són veritables testimonis de Jesús. Són aquesta persones les que fan que hi hagi una continuïtat assegurada malgrat les possibles desfetes culturals.
Com s'explica aquesta desafiliació que es constata a l'Església?
Potser la veritat última del missatge cristià no és una Església de masses, sinó una Església en una certa marginalitat. Tots tenim el mateix problema fonamental: la ruptura de la confiança. Ho pateix l'Església, la família i la política.
