A la salut d'Emarsa
Personatges
- Enric Cresp, president d’Emarsa
- Esteve Costa, gerent
- Pitita Barbera, alcaldessa
- Un funcionari de l’Ajuntament
- Andrea, ‘traductora’ romanesa
Interior d'un despatx ben il·luminat. Dia.
Enric Cresp (al telèfon) : Esteve? Hauríem de fer una reunió. Demà no, dimecres. Sí, ja sé que divendres ja en vam fer una, però ¿tens al·lèrgia a les dietes? Hi ha feina endarrerida. Vull que truques al Roca. Hem d'incrementar el volum de la flota. Cal transportar una càrrega de llot a Requena. No, òbviament no n'hi ha prou amb dos camions. Ens en calen quatre i si van de buit doncs que els omplin amb confeti, jo què sé. Això és cosa teua. Però en el registre que en figuren quatre. Una altra cosa: el cap de setmana me'n vaig a Marràqueix. Viatge de feina, esclar. Així que necessitaria una traductora , ja saps. ¿Està disponible Andrea? No, no em val qualsevol romanesa. En matèria de llengua (en to evocador) tinc comprovat que Andrea no té rival... Doncs prepara-ho. El Riad Kniza està bé. Si no està disponible prova el Dar Ayniwen i usa el meu nom. I una última cosa: cancel·la el compte a Loewe. Si li regalem ara una altra bossa de mà a Pitita, amb tot l'escàndol que s'ha armat per culpa dels matussers de la Gürtel, és capaç de traure'ns els ulls a sarpades. (Penja i s'arrepapa a la butaca giratòria, mentre trau un cigar de la capsa de fusta de cedre. L'encén.)
Esteve Costa (al despatx del costat, al telèfon) : Andrea? Hi ha feina. Divendres. Marxeu cap a Marràqueix, amb el capo . Ja saps que no accepte un no. Amb el que et paguem, has d'estar disponible full time . I de passada, dis-li a la teua amiga Ionela que dijous m'allotjaré al parador del Saler. Naturalesa, ànecs i tot això, ja ho saps. Li he comprat (s'acosta a l'auricular, confidencial) un iPod i li vull regalar uns dècims de loteria. A nosaltres sempre ens toca! És el mateix número que juga Carlos Fabra, a Castelló. ¿Que no saps qui és Fabra? T'ho perdone, xiqueta, perquè tu i les teues amigues ja sabeu altres coses més importants... Quedem així, doncs.
Al despatx de l'alcaldia de València. Vesprada.
Pitita (adreçant-se a un funcionari mirant per damunt de les ulleres de presbícia) : Qui és aquest Jordi Roca?
Funcionari: És un empresari del fang, alcaldessa.
Pitita: ¿Empresari del fang? Quina classe de professió és eixa?
Funcionari (amb gest de cansament) : Bé, és qui s'encarrega d'eliminar la merda que generen les depuradores de la ciutat, amb perdó de taula.
Pitita (amb severitat) : Un respecte: la merda de València també és València, no te n'oblides. ¿És un d'eixos eixelebrats d'Emarsa?
Funcionari: Hi treballa, sí.
Pitita: Algun dia hauré d'entrar en eixa quadra d'impresentables com Pavía: amb sabre i a cavall.
Funcionari: Precisament acaben d'enviar la relació de despeses de l'últim exercici. Han comprat 164 teclats d'ordinador, 149 ratolins i 141 llicències antivirus.
Pitita (pensativa) : Quants treballadors té Emarsa?
Funcionari (amb rutina, com maquinalment) : Emarsa té 32 llocs de treball informatitzats, alcaldessa. I (afegeix picardiós) el proveïdor dels equips comprats és el mateix cap d'informàtica de l'empresa...
Pitita (distreta) : No, si no dic que no siguen eficaços. Però l'any passat em van regalar un abric de visó ab-so-lu-ta-ment (remarca les síl·labes) passat de moda. Ja no es porten eixes penyores tan ostentoses! S'ho hauran de fer mirar. Ai, senyor, això de la crisi econòmica és una crisi moral!
Sis dies després. Terrassa d'una suite de l'hotel de luxe Riad Kniza (Marràqueix). Nit.
Enric Cresp (amb un Cohiba Espléndido a la mà) : Vine ací, Andrea. Els llums de la ciutat són un paisatge fascinador.
Andrea (vestida amb roba interior, sensual i maquillada) : El que tu digues, amor.
Enric Cresp (somrient) : A vegades pense que aquesta hauria de ser la meua autèntica professió. Ni alcalde d'aquell poble d'ingrats ni vicepresident de la Diputació. Jo he nascut per al luxe!
Andrea (desvestint-se, sense fer-ne cas) : ¿Apaguem el llum de la terrassa?
Enric Cresp (meditant un moment en el buit) : I pensar que tot açò ho aconseguim gestionant la merda. València no ens pagarà mai el deute que hi hem contret, mai...
Fosa en negre lenta. Al lluny, se sent la remor de la ciutat, somorta i llunyana.
