Publicitat
Publicitat

ECONOMIA

¿El pessimisme racional ajuda a sortir de la crisi?

L'economista Niño-Becerra veu negre el futur d'Espanya en el seu últim llibre 'Más allá del crash'. El suplement Ara Emprenem ha parlat amb l'autor

Els economistes que consideren que el futur és molt incert i que determinats països, com Espanya, tindran una situació complicada durant molts anys causen furor. El lector se sent atrapat, fascinat pels arguments. Aquests autors, que no enganyen però que mantenen un cert pessimisme racional i persistent, tenen una virtut: no es queden en frases fetes. Ofereixen arguments convincents. Però alhora tampoc presenten possibles sortides, ni s'agafen a esperances que sempre són necessàries, encara que siguin poc probables. Santiago Niño-Becerra és un d'aquests economistes que ha tingut èxit amb la crisi. És polèmic, però ha acabat enriquint el debat.

No es considera un catastrofista. I ho demostra ara amb el seu llibre Más allá del crash, apuntes para una crisis (Los Libros del Lince, 2011), en què, en format de preguntes i respostes, desgrana els motius de la crisi i aborda amb certa crueltat, això sí, la situació d'Espanya. Per als lectors, però, és agraït. Explica per què estem tan endeutats, o per què creix tant l'atur, o què s'entén quan es parla de mercats, o per què ara és imprescindible augmentar les exportacions. El material és didàctic i arriba després del seu llibre El crash del 2010, un fet que per Niño-Becerra va passar de forma efectiva i que es va evidenciar en l'acumulació de deute, tant privat com públic, en els principals estats occidentals i que va donar peu als plans d'austeritat.
L'argument central pot ser discutible. La crisi, que per alguns economistes com Kenneth Rogoff és principalment una segona contracció (la primera va ser la del 1929), no es podia evitar. Niño-Becerra considera que és una crisi sistèmica. L'acumulació d'oferta, de productes i serveis de tot tipus ha ofegat la demanda, que només podia respondre a través del crèdit i l'endeutament.

Les explicacions arriben a Espanya. Qui va tenir la culpa del model espanyol? Ningú. O tothom alhora. Per l'autor, el creixement d'Espanya, que va situar el país entre els primers d'Europa, va arribar precisament pel model escollit, basat en la demanda interna, alimentada pel diner barat i els baixos tipus d'interès i pel sector de la construcció. ¿Es podia haver fet alguna cosa diferent? Sí, però el creixement hauria estat molt i molt menor.
La dependència d'Espanya del diner de fora, de l'estalvi d'altres països com Alemanya, ha estat, finalment, molt perjudicial. La pregunta clau que es fa Niño-Becerra és si Espanya és viable com la coneixem ara. La resposta s'intueix. És evident que no.

Àrees econòmiques

El deute s'haurà d'anar pagant, i els esforços per fer-ho provocaran un creixement menor, que provocarà més retallades per pagar el deute. El cercle pot ser molt dolorós.

Les diferències internes entre comunitats són enormes. Niño-Becerra insisteix en les limitacions de cada autonomia. I rebutja especialitzacions com convertir Espanya en el "geriàtric d'Europa" o en el "balneari europeu".

La sortida, i aquí apareix Catalunya, passa per la potenciació "d'àrees econòmiques" que puguin desenvolupar activitats de valor. És a dir, les que puguin canviar el model, o potenciar el que ja tenen –a Catalunya, el sector exportador– que tirin, que s'espavilin. Les que no puguin... Niño-Becerra, de moment, es queda aquí.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT