Professor Barcelona gse i uabEl 1996 el deute públic representava al voltant del 113% del seu PIB i els inversors demanaven un tipus d'interès del 9,5% per finançar-lo, comprant bons a deu anys. El deute va començar a baixar i es va situar el 2004 en un 96% del PIB. El tipus d'interès va baixar al 4,25%. Entre el 1996 i el 2004 el deute, els tipus d'interès i la inflació van caure a la vegada. Però les bones notícies per a Itàlia s'acaben aquí. Des del 2004 fins ara el deute no ha deixat de pujar, i ha recuperat els seus antics nivells. I si el creixement del 1996 al 2003 va ser, de mitjana, d'un 1,4% per any, del 2004 al 2010 es va situar en el 0,04%. Hauria estat raonable esperar un ajust dels tipus d'interès a l'alça. Però no va passar.
El 2010 els tipus seguien en el 4%. ¿Per què, llavors, es va premiar Itàlia per millorar les finances públiques, sense tenir en compte després les notícies dolentes dels últims anys? Des del 1996 al 2004 el país es va guanyar la confiança de la resta de països europeus per poder ser a la zona euro. Amb l'euro es va beneficiar d'un mercat més líquid i segur, amb la credibilitat d'un banc central. Una explicació plausible és que inicialment els inversors finançaven l'estat italià, mentre que des del 2004 al 2010 mirant Itàlia veien Europa.
És instructiu comprar Espanya i Itàlia. Les diferències dels seus bons respecte als alemanys s'han mogut conjuntament i en paral·lel. Però amb dues excepcions. Des de l'agost fins al setembre, i des de finals d'octubre fins ara. Primer el bo italià va superar l'espanyol, després la diferència del bo italià respecte a l'alemany va començar a créixer molt més de pressa. Allò va evidenciar que la política italiana no mereixia el suport de la UE. No es va comprometre a un pla d'ajust, com sí que ho va fer Espanya.
El missatge és clar: Europa dóna la possibilitat de refer-se temporalment als que ho han fet malament. Ara és una oportunitat per comprar temps i fer les reformes necessàries. No és una excusa per esperar. En cas contrari, Europa hauria de triar entre acceptar el contagi financer a través dels inversors exposats al deute d'Itàlia o acceptar l'esforç d'un rescat, si es pot. Però els veïns indisciplinats són molestos i és desagradable ajudar-los. Els mercats ho saben. Ara ho descompten.
