Publicitat
Publicitat

GUERRA CONTRA GADDAFI

Un seient per a Europa

Què hauria passat dijous al vespre a Nova York si la Unió Europea hagués ocupat un únic seient a la reunió del Consell de Seguretat de l'ONU? Quin hauria estat el seu vot en la resolució per imposar una zona d'exclusió aèria a Líbia? El contundent de França i el Regne Unit? L'abstenció de l'escèptica Alemanya? O el dubte permanent que expressa l'alta representant de la diplomàcia europea, Catherine Ashton, quan ha de parlar per 27 estats amb posicions contradictòries? Si s'apunta, com va fer a principis de setmana, a la prudència alemanya, rep l'esbroncada pública de britànics i francesos.

El Consell de Seguretat ha donat llum verda a una operació militar a Líbia precisament quan es compleixen vuit anys justos de l'inici de la guerra de l'Iraq. Aquella guerra que va trencar Europa en dos, que va menystenir el Consell de Seguretat de l'ONU i va deslegitimar les intervencions militars internacionals. Vuit anys més tard, els grans estats de la UE continuen tenint opinions diferents davant de la possibilitat d'enviar soldats a una guerra que esclata a les seves fronteres.

Molts seients per a una veu

Alemanya és un dels eterns candidats a esdevenir membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU. Fa anys, quan Joschka Fischer era ministre d'Afers Estrangers, va assegurar que un seient únic per a la Unió Europea seria una alternativa acceptable per a Berlín, si França i el Regne Unit renunciaven al seu. Ni Londres ni París tenen intenció de fer-ho, i menys encara si implica acceptar una posició comuna que no sempre coincidiria amb la seva.

Els europeus potser aspiren a estar sobrerepresentats al Consell de Seguretat, com els acusen algunes potències emergents, però, a l'altre extrem, la Unió Europea com a bloc està minoritzada. Que tingui un paper mínimament rellevant depèn sempre del país que ocupa la presidència de torn, que parlarà en nom dels 27. La UE representa 500 milions de persones, és el primer donant mundial d'ajuda humanitària i és el mercat per on circula una quarta part del comerç mundial. Però a les Nacions Unides, la UE és només un dels 67 "observadors permanents", amb dret a parlar un cop ho han fet els 192 països membres de l'ONU.

Al mes de setembre, la Unió va demanar alguns drets afegits, com ara poder participar de manera efectiva en les sessions de treball de l'Assemblea General, proposar punts per a l'ordre del dia, tenir dret a rèplica o presentar esmenes. La petició es va rebutjar en una humiliant votació en què s'hi van oposar no únicament altres grups regionals amb les mateixes aspiracions, sinó també socis i aliats tradicionals dels europeus, com el Canadà, la Xina, el Brasil, l'Índia, Rússia, Austràlia o Nova Zelanda. És la demostració més clara que la Unió no va saber negociar bé, ni amb qui té més en comú, ni amb aquells a qui té més a oferir.

Què veu Europa quan es mira al mirall? I és que hi ha un salt abismal entre les seves aspiracions i el rol empetitit en què ha anat quedant els últims anys. Hi ha encara una bona distància a recórrer entre el que diu que voldria ser i el que els grans estats membres estan disposats a deixar-li ser. La Unió com a bloc continua sense tenir una veu forta, cohesionada i reconeguda al món. Londres, París, Berlín o Roma parlen al món des d'Europa amb llenguatges i discursos diferents.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT