BARCELONASón el Miquel, el Santiago, el Charli i el Nuri. Un català de 49 anys, dos equatorians de 54 i 43 i un rus d'Armènia de 57. Un bon inici d'acudit si no fos que un banc de la plaça Josep Maria Folch i Torres és la seva residència habitual. Però aquests sensesostre no s'espanten dels periodistes perquè han sortit a totes les televisions desprenent vitalitat contra els que volien sentir històries de pena. Que en tenen. El Miquel era carnisser i paracaigudista, el Nuri era mariner i economista i el Santiago i el Charli s'han mogut sempre en el món de la construcció. Ara viuen del que troben i cadascú per la seva banda fa entre 8 i 34 anys que no tenen sostre fix. Aviat és dit.
Però aquesta tarda de dijous fa bon temps a la plaça, ha plogut una mica però ja ha passat el fred que els va fer refugiar durant una setmana de febrer a l'alberg del passeig de Sant Joan o entre cartrons en un súper de la ronda de Sant Pau. El Miquel i el Nuri ja no dormen al ras i han aconseguit una habitació. Entre un glop de vi i el tabac d'embolicar que porta el rus, que va ben cofat amb una gorra grisa, la tarda passa amb una ràdio encesa. Només el Santiago ni beu ni fuma. "Ja fa vuit mesos", diu orgullós.
Amos del seu destí amb la pàtria a les sabates, aquests quatre companys de banc analitzen des de l'actualitat mundial ("la crisi s'ha de resoldre als països que tenen diners", diu el Charli) fins a les baixes passions socials ("cada cop floreixen més banyes, però si els amants paguen, el cornut ha de callar", afirma inquietant el Santiago). Però el tema estrella en aquest racó de món de Barcelona són les ordenances del civisme, per les quals el Charli assegura que acumula 36 multes de 200 euros. La síndica de Barcelona, que té la seu travessant el carrer des d'aquest banc, ho va denunciar i a l'Ajuntament van arrufar el nas.
Estratègies per dinar i sopar
El Nuri parla poc i ensenya algunes paraules en rus als altres, que sumen i fan valer el seu castellà, però tothom entén el Miquel i els seus ulls blavíssims quan parla en català. El Charli i el Santiago són els que més riuen i el primer té una encomanadissa veu enrogallada que ressona en tota la part alta de la plaça. Dos treballadors de la neteja es giren divertits quan senten les rialles del Charli. "Us ha tractat bé Catalunya i Espanya?", preguntem. "Sí, és la mare pàtria", diu el Santiago. Ni en això hi ha un lament.
Per dinar i per sopar, els quatre tenen les seves estratègies: el Charli i el Miquel tenen el carnet del menjador social del Paral·lel i el Nuri i el Santiago ensenyen als que no en tenen, de carnet, que la solució passa per anar "al Calcuta". No, no és un bar de mala mort, és el menjador de les Missioneres de la Caritat de la Mare Teresa de Calcuta que hi ha al carrer Hospital. Allà no es fan distincions entre carnets.
Però si hi ha un carnet que tenen tots quatre, el de simpatitzants mitjançant les tardes i vespres de ràdio, és el de culers. "Barça, Barça", diu el Nuri. El Charli -que té un deix maradonià a la mirada- i el Santiago també han abraçat aquesta fe de la majoria catalana. "Al Miquel ni l'hi preguntis, coi, que és català", diuen. "I vosaltres, oi que ja fa uns quants anys que volteu per aquí?", plantegem. "Sí, sí que hi som", asseguren.
Passa la tarda al banc de la plaça Folch i Torres. Dues dones amb vel xerren al costat dels quatre amics mentre vigilen el cotxet dels fills. La realitat dels que també riuen.
