Les tropes de Gaddafi avancen imparables cap a Bengasi, el bressol de la rebel·lió, per esclafar l'oposició. La revolució líbia podria ser la primera de l'onada de canvi al Magrib i al Pròxim Orient que acaba ofegada en sang. Les principals potències deliberen en els organismes internacionals les opcions d'intervenir, però la situació sobre el terreny, un mes després de l'esclat de la revolta, sembla deixar poc marge al debat. Repassem els arguments a favor i en contra de les diverses opcions que s'han plantejat fins ara.
Una intervenció militar contra Gaddafi
Zona d'exclusió aèria, terrestre?
Sota quin paraigua?
Els partidaris d'una intervenció internacional argumenten que cal actuar abans que sigui massa tard per aturar les forces de Gaddafi i protegir la població civil. Afegeixen que això llançaria un missatge contundent contra la impunitat de la repressió i donaria credibilitat a una comunitat internacional que fins ara ha anat poc més enllà de les paraules. Alhora es respondria a la crida de l'oposició, que des del Consell Nacional de Transició ha demanat una intervenció limitada per aire i ha aclarit que rebutja una ocupació terrestre. Els partidaris de la intervenció defensen també que cal reaccionar davant l'onada de refugiats que fugen cap a Tunísia i Egipte, els països veïns, immersos en febles transicions democràtiques després de l'enderrocament dels respectius dictadors.
Però qui hauria d'intervenir i com? L'opció d'una resolució del Consell de Seguretat de l'ONU, que suposaria un augment del consens internacional, sembla llunyana, davant la negativa de Rússia i la Xina a la proposta d'intervenció franco-britànica. L'alternativa seria una iniciativa conjunta de l'OTAN amb la Lliga Àrab i la Unió d'Estats Africans, per evitar la imatge d'un nou atac d'Occident sobre un país musulmà ric en petroli.
Les alternatives d'intervenció que s'han plantejat fins ara serien bàsicament tres: 1) la zona d'exclusió aèria (No flight zone ), que suposaria atacar les defenses antiaèries líbies per després mantenir el cel del país controlat permanentment amb avions de vigilància i atacar els caces que s'enlairessin; 2) una zona d'exclusió terrestre ( No drive zone ), que implicaria bombardejar les carreteres per evitar l'avenç cap a l'est de les forces de Gaddafi; 3) una invasió per terra, que és l'opció menys probable, perquè els Estats Units, empantanegats a l'Iraq i l'Afganistan, no volen tenir soldats desplaçats en un tercer conflicte.
Les alternatives de la no-intervenció
Evitar que una ingerència estrangera talli l'onada de canvi
Els detractors de la intervenció militar sobre Líbia argumenten en primer lloc que no hi ha cap solució que tingui un impacte immediat sobre el terreny. L'experiència de Srebrenica demostra, a més, que una intervenció armada no és sempre sinònim de tenir capacitat real per protegir la població civil. L'atac estranger podria reforçar Gaddafi, que, per enèsima vegada, en el discurs de dilluns a la nit, cridava el poble a agafar les armes contra l'ocupació estrangera acusant els països occidentals de voler atacar Líbia per quedar-se el seu petroli.
Des del punt de vista regional, els crítics amb l'intervencionisme recorden que la força de les revolucions al món àrab prové del seu origen genuïnament intern, com a moviments populars espontanis, que han qüestionat les dictadures, però també el suport que les grans potències han donat a aquests règims. Una intervenció a Líbia, asseguren, reforçaria els règims dictatorials de la zona, que podrien recórrer com han fet altres vegades a acusar els revolucionaris domèstics d'actuar al servei de les potències estrangeres. El fet que la Lliga Àrab s'impliqués en la intervenció no dóna, pels qui en desconfien, més garanties, tenint en compte la brutal repressió de les últimes 48 hores de la revolta a Bahrain, després de l'entrada d'un miler de soldats saudites a petició del règim.
Els no-intervencionistes alerten també d'un risc d'enquistament del conflicte, com l'Iraq i l'Afganistan. Defensen enviar assistència humanitària a Bengasi, reconèixer el Consell Nacional de Transició com a únic interlocutor legítim i imposar el bloqueig naval.
Armes i assessorament militar per a l'oposició
Els riscos d'armar una oposició que no dóna garanties
La tercera alternativa que s'ha suggerit és lliurar armes a l'oposició, la qual cosa equilibraria la lluita. Els que fan aquesta aposta recorden que Occident ha venut armes al règim de Gaddafi i ara apunten que, com deia un editorial del Wall Street Journal , "no s'hi val a incitar la gent a lluitar per la democràcia i després no donar-los les eines per guanyar". Pels que fan aquesta aposta, així es mostraria un respecte cap als organismes sorgits de la revolta, que guanyarien capacitat d'interlocució en una futura transició política. Tècnicament es tractaria d'organitzar un pont aeri cap a Bengasi o Tobruk amb armes i assessors militars. Seria l'opció menys costosa i la que podria resultar més eficaç sobre el terreny. Els que hi estan en contra recorden que no se sap què passarà amb aquestes armes i posen l'exemple dels talibans.
