Publicitat
Publicitat

Els socialistes catalans no han estat aliens al desengany

La relació amb Mas no és la primera que se li esguerra a Zapatero. El desamor també s'ha donat amb els dos últims presidents de la Generalitat socialistes, Pasqual Maragall i José Montilla. Però amb ells el conflicte no va esclatar fins que, un cop a Palau, els interessos d'un i altre govern, d'un i altre país, van topar fins a fer-se poc o gens compatibles.

Les últimes cimeres com a presidents a la Moncloa van ser tenses i van deixar en evidència els fracassos mutus. El 23 de juny del 2006, dies després del referèndum de l'Estatut, Maragall, ja descavalcat pel PSC com a cap de cartell, va arribar a la seu presidencial per exigir a Zapatero que fes el possible per no satisfer Mas i possibilitar que els socialistes, i no CiU, despleguessin l'Estatut des del Govern. Zapatero no va moure ni un dit però el PSC va ser més ràpid que ell. Aquella reunió no va tenir res a veure amb d'altres que havien acabat amb acords rellevants, com ara l'excepcional trasllat de la seu de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions a Barcelona.

Montilla va ser al despatx de Zapatero per últim cop el 22 de juliol del 2010. Hi va anar dies després d'una manifestació tan multitudinària com reivindicativa arran de la sentència del Constitucional. Sense èxit va demanar gestos contundents amb l'autogovern abans del 28-N.

Les històries de Maragall i Montilla són les d'un desencís. El 2000, el PSC i Maragall, referent d'un socialisme espanyol en hores baixes, va ser clau perquè fos Zapatero en comptes de Bono qui liderés el PSOE. A partir d'allà, i gràcies a un Zapatero que brandava l'Espanya plural per plantar cara a l'Aznar negador de la diversitat, tot va ser bufar i fer ampolles. Les famílies Maragall i Zapatero fins i tot van pescar juntes a Menorca el 2004 en una jornada en la qual, segons va explicaria després l'esposa de Maragall, Diana Garrigosa, tot es va començar a tòrcer.

El feble compromís de Zapatero amb l'Estatut, la intervenció en les crisis del tripartit i la voluntat del PSOE d'entendre's amb CiU van fer la resta. Ara és difícil, per no dir impossible, que l'un parli bé de l'altre.

Menys química amb Montilla
Montilla havia de tancar ferides i fer que PSC i PSOE anessin a l'hora, com un rellotge. A diferència de la relació que tenia amb Maragall, Zapatero no va tenir mai química personal amb Montilla. El president del segon tripartit va ser ministre no per voluntat de Zapatero, sinó per imposició del PSC. Investit president amb poc entusiasme d'un Zapatero que se sabia traïdor a CiU, la seva falta de voluntat per desplegar l'Estatut o amb el finançament, sumada a una gestió de la crisi que Montilla considera, com a mínim, superficial i erràtica, van fer la resta.

En l'última visita a Madrid com a president, la Diada del 2006, Maragall va comprar, sense amagar-se de la premsa, Los apuñaladores de Leonardo Sciascia. A Montilla, en canvi, no va caldre apunyalar-lo. Senzillament n'hi va haver prou amb què Zapatero desatengués la causa de l'esquerra catalana.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT