Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

El somni de la Ventafocs

Creació La Virginie forma part de les nombroses dones que han viscut violència amb la seva relació amb els homes. La creació artística i el disseny i confecció de roba amb teles reciclades han estat sempre la seva manera d'expressar el que sentia, el seu llenguatge secret. Avui ha creat una marca pròpia, Virgine Verrier, i dirigeix el centre Muchafibra

Quan la vaig conèixer ara fa sis anys, la Virginie sortia d'una reunió de dones de Ciutat Vella, dones soles, sense feina, dones maltractades, que havien viscut episodis de violència amb la parella i es trobaven cada setmana per compartir les seves angoixes i donar-se un cop de mà. Li vaig preguntar què era el que les unia. "Els nostres bebès", va contestar amb els ulls plens de llum i de llàgrimes. "I la melancolia, el dolor, els homes dolents, els homes immadurs que ens fan pagar el seu patiment, els homes que no ens estimen, els homes que ens veuen com la seva mare... Ai -va exclamar-, vivim en una bombolla d'emocions..."

Durant aquella època, la Virginie, francesa nascuda a la regió dels Alps, ja havia començat a cosir i a dissenyar roba. Recollia calces, vestits vells, retalls, qualsevol tela que es pogués reciclar, i ho transformava tot en roba de vestir o en peces artístiques. L'últim vestit que havia fet es deia El somni de la Ventafocs. Per promocionar-lo va filmar amb unes amigues un vídeo en què es veia una dona tancada a la cuina de casa, cuinant en una gran olla, i de l'olla en sortia el vestit.

Un morrió per estar callada

Les peces artístiques tallaven la respiració. Una es deia Camisa de força per a la llengua. Estava construïda amb materials hospitalaris. Cotó fluix, corretges, benes. Era com una mena de morrió per a la dona, perquè s'estigués callada. A la mateixa col·lecció hi havia la Camisa de força per als ulls, amb la qual la dona pot veure-hi pels costats i s'estalvia la mirada frontal que la jutja, la castiga, la perfora. I la Camisa de força per a les mans. O la Síndrome de la mare protectora, una carcassa feta amb PVC, cuiro i plàstics reciclats, darrere de la qual la dona-mare es transparenta nua, però el seu cos, el seu contacte, la seva llet són inaccessibles al nadó. És la porta tancada que la Virginie va poder obrir finalment quan va parir al seu propi fill.

Tota aquesta dèria cosidora, aquestes mans que recullen coses per transformar-les amb el fil i les tisores, a la Virginie li sembla que formen part d'un destí que comença amb una àvia d'origen espanyol i de nom Lola, cosidora, una dona que no va plorar al funeral del seu marit i que un dia, quan era petita, va fugir de casa vestida només amb la camisa de dormir, i que quan la van trobar van descobrir que s'agafava la roba entre les cames amb una agulla imperdible. Una agulla per defensar-se del llop, el llop que persegueix les nenes, els homes dolents de l'àvia, homes adults que no moren i que viuen en la Virginie.

Durant aquells temps difícils, la Virginie es va inventar una marca comercial que es deia Elvire i que era la contracció de les paraules franceses elle i vire, ella es començava a moure. Ara la Virginie s'ha convertit en una artista -la seva sèrie sobre la dona s'exposarà a Polònia- i és una modista que ven a les botigues la seva roba. També té una nova parella i diu que les coses li van força bé. De manera que la marca Elvire ha virat, s'ha reconvertit i avui porta el nom Virginie Verrier, que són els seus veritables nom i cognom. A més d'aquesta marca com a modista, la Virginie també dirigeix un local al carrer Carretes, al cor del Raval, un enorme soterrani que es diu Muchafibra i que s'ha convertit en un centre de creació on fa cursos de formació i on els dissenyadors joves poden treballar.

Però la filosofia, la manera d'entendre la creació i la manera com viu i comparteix el món de la dona, no ha variat. "Segueixo removent les escombraries, reciclant, aprofitant tot el que la gent llença. Tinc una colla de rastrejadors del carrer que em porten tot el que necessito, des de teles a màquines de cosir velles, mobles, marcs de quadros", explica.

Projectes socials per a dones

Fa unes setmanes, es va assabentar que a Polònia tancava una fàbrica de roba interior. Hi va enviar una furgoneta a recollir el que ningú volia i amb els motllos dels sostenidors ha dissenyat el moneder Portnené, que juga amb la paraula nené -pit, en francès- i portamonedes. A Muchafibra també dirigeix diversos projectes socials amb dones.

El primer, amb nigerianes, treballadores del sexe, a les quals ensenya a cosir amb el propòsit de crear una empresa social que els permeti legalitzar la seva situació. Traspàs de Saviesa és un altre projecte, fet amb les dones grans del barri. Van al taller a cosir, ensenyen el que saben, prenen el te, parlen, treballen. "Aquí, al Raval, hi viuen dones de totes les cultures -explica la Virginie-, però la majoria no saben res les unes de les altres. Estan instal·lades en el tòpic, carregades de prejudicis. Un dia les àvies criticaven les estrangeres i resulta que les que les acollien eren totes estrangeres. Aquí poden parlar amb nigerianes, pakistaneses, magribines. Amb aquest projecte compleixo el somni d'aconseguir viure, interrelacionar, el cicle complert de la dona: aquí hi pots trobar el principi de la vida amb el bebè de tres mesos que té una nigeriana, i el final de la vida amb les dones de noranta anys. Jo les ajudo a expressar-se, a fer sortir les coses bones que porten a dintre. I entre elles s'ajuden amb el debat, els dubtes, la mala bava, la convivència, l'estimació".

A l'aparador de Muchafibra s'exposa aquests dies un dels últims dissenys de la Virginie, la jaqueta Mx20. Una jaqueta que es pot fer servir de vint maneres i que té com a lema "Salva el teu armari". És a dir: recicla, sigues creativa, ajuda i ajuda't. Estigues bé amb tu mateixa i vigila el que fas quan et trobis amb el llop.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT