Publicitat
Publicitat

El soroll ensordidor de la guerra

Incertesa Ens podem fiar de la guerra humanitària? Les revoltes al món àrab van començar com un moviment popular pacífic prenyat de sentit comú i d'esperança que ens obliga a replantejar les relacions entre els països del nord i del sud. La guerra pot frustrar el desig de canvi i encendre una regió políticament fràgil, amb massa armes i interessos

Situem-nos només uns dies abans que Gaddafi olorés la sang i ataqués el poble. Situem-nos a Tunísia i Egipte, on van esclatar les revoltes populars pacífiques, plenes de sentit i d'esperança.

Aleshores, els europeus parlàvem. Hi estàvem obligats. No es podrien entendre les revoltes sense discutir aquesta cosa tan increïble que significava per a tots nosaltres pertànyer a uns països rics disposats a patrocinar dictadures per interessos econòmics. Discutíem, doncs, la incoherència -per no dir una paraula massa gruixuda- de farcir d'armes aquests governs, omplir els comptes corrents dels dictadors, protegir els seus diners als nostres bancs i enviar els nostres ministres (els del govern Sarkozy, siguem justos) de vacances pagades.

I discutíem, esclar, la moralitat de servir-se dels recursos d'altri, a canvi de pagar una gran propina als dictadors sense fixar-nos si tenien el poble empobrit, asfixiat sota la bota.

Relacions entre el nord i el sud

Les revoltes àrabs, doncs, ens convidaven a plantejar -finalment!- el debat pendent de la política en el nou segle: és a dir, les relacions després de la Guerra Freda entre el nord i el sud en el nou escenari de l'economia global. I la possibilitat de la democràcia també per als països del sud. Després d'aquest aixecament dels àrabs, era d'esperar que es moguessin també les següents peces del dòmino i, especialment, que es mogués l'Àfrica subsahariana, on aquesta relació entre pobresa i recursos, dictadures i explotació forana, és encara molt més escandalosa.

Tots els diaris, tots els mitjans de comunicació, ens van assortir durant setmanes d'històries inaudites d'en Ben Ali i família, d'en Mubàrak, d'en Gaddafi. A tots aquells que ho havíem oblidat, se'ns va refrescar la memòria sobre com s'havia produït l'acceptació d'en Gaddafi al món dels justos. Aquell primer viatge d'en Tony Blair a Trípoli per cobrar la factura de Lokerbie. I com després va quedar estesa la catifa de l'amistat perquè hi anessin desfilant la resta dels dignataris europeus: en Sarkozy, l'Aznar, en Zapatero. En Berlusconi fins i tot ho va aprofitar per signar algun acord privat!

Tot plegat, una empastifada terrible que compromet una generació sencera de polítics.

La guerra, esclar, és una altra cosa. La guerra excita. Esvaeix complexitats. Amb la guerra, les idees, poques i clares, ens alleugereixen de la insuportable buidor existencial i ens eviten pensar per un mateix. Per fi caminem dins del ramat!

Guerra tecnològica

Fixem-nos en un detall significatiu: si agafem els diaris d'abans de l'olor de pólvora, veureu la quantitat d'articles escrits pels comentaristes del ram de les humanitats. Però si agafem els diaris de les últimes setmanes, els comentaristes militars han relegat els primers i ara són ells els que s'ocupen de l'assumpte principal. Estratègia. Tàctica. La guerra tecnològica -sense embrutar-se al camp de batalla- ens salva de la guerra política, el debat de les idees. On abans es parlava de la justícia, de la joventut sense feina als països del sud, de l'explotació dels recursos, la democràcia, la llibertat, ara no hi ha temps per a aquestes cabòries: sisplau, concentrem-nos en la guerra.

I tanmateix, ningú sap cap a on ens portarà aquesta guerra. Ni tan sols sabem, en el cas que hi hagi una victòria militar, quina mena de victòria serà o hauria de ser perquè es decidís aturar la maquinària militar (una important indústria, diguem-ho clar, sobre la qual un dia s'hauria d'especificar qui paga i qui guanya quan es diu alegrement que "ens costa" tants milers de milions).

Ningú sap tampoc qui és la resistència ni quines són les intencions dels homes armats que dirigeixen el poble revoltat o quina part del poble segueix la revolta armada. De fet, sabem molt poques coses de Líbia. ¿I en Gaddafi? ¿Se'l vol eliminar?

Pel que sembla, hi ha, en tot cas, un argument definitiu: la guerra actual és una guerra humanitària. Com a Kosovo, diuen. Se'n recorden de Kosovo? Se'n recorden de com a les converses de Rambouillet la delegació kosovar política, la resistència civil representada per Rugova, va ser apartada i substituïda per la part militar, la guerrilla de la UÇK de Hashim Thaçi? El mateix Thaçi que ara està acusat d'haver traficat amb òrgans humans extrets de serbis durant la guerra i que avui dirigeix el país com si fos una màfia.

Ens en podem fiar de les nostres guerres humanitàries? Ens ho podem creure? A mi, sincerament, em resulta increïble caminar de bracet d'en Berlusconi en nom de l'humanisme europeu. Voleu dir? I què hem de pensar d'en Sarkozy, per posar com a exemple el guerrer més entusiasta? Fa només quatre dies mal comptats, Sarkozy era un dels que venia més armes a en Gaddafi. Ara és l'home que vol dirigir l'atac. No deu ser que la guerra, els morts dels altres, són la manera més lluïda de salvar la pell, pujar la popularitat i aconseguir canviar de tema per deixar de parlar sobre l'interessantíssim -i compromès- assumpte referent al dret que tenen els països pobres a la llibertat, a la justícia i a la democràcia?

Si hi ha alguna esperança que les revoltes tirin endavant, aquesta esperança la trobem, precisament, en el model civilitzat, pacífic, polític, dialogant de les revoltes i en el sentit comú de les seves reivindicacions. A tota la regió hi ha massa interessos, massa governs autoritaris, massa armes, massa sonats, massa fragilitat política per afegir-hi la guerra, sigui humanitària, quirúrgica, de bona voluntat o caòtica, de la qual només podem dir que sabem com ha començat però ningú té cap idea d'on va.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT