24/02/2012

Una sorpresa a mitges

1 min

Dóna gust veure i escoltar Pujol perquè l'edat i l'absència de responsabilitat l'han convertit en un tipus d'interès: desimbolt, sarcàstic, precís en l'anàlisi i amb un sentit de l'humor que no es deixa vèncer per tota una dècada de decepcions. Esclar que l'evolució dels fets l'ha fet canviar de parer: el Pujol d'avui accepta el repte del sobiranisme com a opció legítima i desitjable, encara que plena d'entrebancs. Ell sempre dóna a entendre que el seu viratge és el fruit del desencís, del fracàs d'una estratègia d'entesa amb l'Espanya plural. Però repassant cronològicament la seva trajectòria, un es pregunta si l'efervescència sobiranista actual no s'explica sense les tres dècades de pujolisme, del que Pujol va significar per la fixació del perfil nacional del país, del renovat delit per l'autogovern. I la pregunta que ve després és si Pujol ho sabia, que sembrava aquesta llavor. ¿O l'evolució del catalanisme cap a posicions més ambicioses ha estat, també per a ell, una sorpresa?

stats