La sortida de la inflació
L'economia mundial ha entrat en una situació delicada. La recessió és una possibilitat real, una segona gran recessió després de l'inici de la crisi i de l'ensorrament de Lehman Brothers el 15 de setembre del 2008. El problema, però, és que per alguns economistes, com Kenneth Rogoff i Carmen Reinhart, no es tracta d'u na recessió sinó de la segona gran contracció, tenint present que la primera va ser la Gran Depressió del 1929. ¿És important el matís? Sí, perquè els mitjans per sortir-ne han de ser diferents. La contracció no es refereix només a la producció o a l'ocupació, que són els problemes que s'han de superar en una recessió, sinó també al deute i al crèdit i al procés d'anar deixant enrere, a poc a poc, l'enorme endeutament que hi ha ara al món. I aquí les diferències són grans, com s'ha vist amb la dimissió de Jürgen Stark, el cap dels economistes del Banc Central Europeu. ¿Es renegocia, finalment, amb els creditors per tal que assumeixin pèrdues? ¿Es posa en marxa un pla gegantí de veritat per salvar economies com la grega? La incertesa és total i, per tant, la situació comença a ser insostenible.
Rogoff va ser economista en cap del Fons Monetari Internacional del 2001 al 2004. Reinhart és especialista en política econòmica internacional en la Universitat de Maryland. Tots dos han publicat un llibre que serà una referència: Esta vez es distinto: ocho siglos de necedad financiera (FCE, 2011). Totes les dades que ofereixen indiquen que les fallides dels estats han estat nombroses al llarg de la història. Grècia, de fet, des del 1800 i fins anys després de la Segona Guerra Mundial va incomplir els seus pagaments pràcticament de manera continuada. La idea és que estem davant d'una crisi financera profunda típica però no davant d'una recessió profunda típica. És a dir, segons ha apuntat Kenneth Rogoff en diversos articles posteriors al llibre, no hi ha cap sortida ràpida per resoldre l'endeutament sense una fórmula que pugui transferir la riquesa dels creditors als deutors. Quines? Cessaments de pagament, repressió financera o inflació.
Flux de diners
I aquí ve la clau del conflicte. Els ortodoxos, com Stark, no volen sentir res d'inflació. Ell mateix va pressionar, i molt, perquè el BCE pugés els tipus d'interès de l'euro al juliol del 2008, quan tot aconsellava més aviat a actuar de manera contrària enmig de la davallada econòmica mundial. Stark entenia que els plans d'estímul governamentals provocarien una inflació imminent, que no va arribar, en tot cas. I la veritat és que el mandat del BCE és controlar la inflació i no salvar Europa o el món. Però, al marge de l'instrument per fer-ho -la UE és conscient que està en un moment clau de la seva història per reformular-se en un gran estat federal amb una unió política i econòmica reals- la sortida d'aportar més massa monetària podria ser la solució.
Rogoff proposa una inflació moderada, del 4% al 6%, durant uns anys. Seria una transferència injusta d'ingressos dels estalviadors als deutors però facilitaria la recuperació. Per ara, però, no està clar que sigui la fórmula escollida.
