Publicitat
Publicitat

OBITUARI

La mort de Tabucchi s'afegeix a la del també compromès Vicenzo Consolo

Els temps tristos d'un món sense veus crítiques

L'escriptor italià Antonio Tabucchi (1943-2012) ha mort de càncer a la seva Lisboa, ciutat on vivia des de feia temps i a la qual ha dedicat pàgines memorables de la seva producció novel·lística, dramatúrgica i crítica, d'ençà que a París va llegir per primer cop Fernando Pessoa, un autor que ell ha ajudat sens dubte a divulgar a Itàlia i que ha passat a tenir un paper central en la seva narrativa: Els últims tres dies de Fernando Pessoa (1994), Un bagul ple de gent: escrits sobre Fernando Pessoa (1990).

Portugal ha estat el lloc en el qual Tabucchi ha ambientat algunes de les seves obres més conegudes i llegides -ha estat traduït a més de 40 llengües-. Rèquiem (1992), de fet, la va escriure en portuguès perquè un llibre que té com a tema la nostàlgia només podia ser escrit en la llengua de la saudade . Es tracta d'una narració onírica en la qual el protagonista troba tota mena de personatges vius i morts. Però és Afirma Pereira (1994, obra que va rebre el premi Campiello i que Roberto Faenza va convertir en pel·lícula), com es sabut, el llibre que situa la capital lusitana al centre mateix de la novel·la, on Pereira, un periodista mediocre que dirigeix un petit diari lisboeta, contracta Monteiro Rossi, noi d'origen italià que la policia salazarista matarà per la seva activitat política. Pereira pren consciència del caràcter autoritari i violent del règim portuguès i, deixant enrere la seva indiferència política, decideix denunciar la veritat de l'homicida del jove periodista abans d'exiliar-se.

Contra el poder

En una altra obra ambientada en territori portuguès, per bé que aquest cop a Porto, El cap perdut de Damasceno Monteiro (1997), Tabucchi parteix de la imatge d'un cap tallat que un gitano troba en una zona de la ciutat per indagar sobre la incapacitat del sistema judicial per condemnar el potent de torn, malgrat que és responsable d'un crim atroç. No serveixen de res els testimonis oculars ni la inversemblança de les excuses. El poder és dels forts.

L'autor de Piazza d'Itàlia (1975), Nocturn a l'Índia (1984, Prix Mèdicis), El temps envelleix de pressa , Tristano es mor , Dona de Porto Pim (1983), Es va fent més i més tard , Petits equívocs sense importància (1985), El fil de l'horitzó , Somnis de somnis i de molts altres llibres, alguns dels quals han passat al cel·luloide de la mà de directors com Alain Corneau, Alain Tanner i Fernando Lopes, sovint ha trobat en l'ambientació no italiana de les seves novel·les una manera indirecta de parlar de tot el que li preocupava del país on va néixer: corrupció, màfia, autoritarisme, violència política, marginats, etc.

De Tabucchi a Consolo

En pocs mesos, han mort dos autors italians que han fet de l'experimentalisme novel·lístic i de la passió política la seva raó de ser: Vincenzo Consolo i Antonio tabucchi. Tots dos van ser inconformistes aguts i brillants polemistes que no paraven de denunciar des dels diaris en els quals podien expressar-se lliurament la seva demolidora crítica sobre l'estat de coses a Itàlia. En els darrers temps, Tabucchi va haver de refugiar-se en les pàgines d' Il Fatto Quotidiano per poder escriure no només contra Berlusconi i la berlusconització de la societat italiana, sinó també sobre la manera d'actuar de la mateixa esquerra i la seva tàctica pactista.

Amb la seva mort no només desapareix un dels novel·listes italians més coneguts i innovadors, sinó una mirada singular i lliure. Els temps són més tristos sense veus que surtin del ramat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT