Les tendències polítiques dels bisbes espanyols
Per quart cop, l'assemblea plenària dels bisbes, ben escorada cap a posicions conservadores, ha elegit com a president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) el cardenal gallec Antonio Maria Rouco Varela. Això ens assegura escoltar uns anys més els renys d'un grup de senyors, els que formen el comitè executiu de la institució, amb cara d'estar emprenyats amb el món perquè el món no els fa cas malgrat ser posseïdors de l'única veritat, la que emana de Déu. La intransigència de Rouco, instigador de manifestacions contra les polítiques socials del govern socialista, com la reforma del codi civil que va legalitzar els matrimonis de persones del mateix sexe, ja fa temps que no és notícia.
El primer president dels bisbes
No tots els eclesiàstics, fins a vuit, que han dirigit l'episcopat han optat per l'immobilisme i la involució. Les conferències episcopals són entitats que apleguen els bisbes d'un territori per exercir funcions pastorals respecte dels fidels, i van ser establertes formalment pel Concili Vaticà II. La Conferència Episcopal Espanyola va ser constituïda el 1966, quan l'Església triomfal de l'etapa de la postguerra començava a distanciar-se de la dictadura. Els càrrecs s'escullen per tres anys (trienni) i només el secretari general, que s'escull per cinc anys, pot sobrepassar els tres mandats.
El seu primer president, entre 1966 i 1969, també va ser un gallec, Fernando Quiroga Palacios, home de conviccions franquistes però sensible en qüestions socials. Per això, d'acord amb el respecte a les llengües vernacles proposat en el Concili, va introduir el gallec en la litúrgia, detall significatiu en l'època de l'Espanya " una, grande y libre ". En contrast, Rouco, ja des que era arquebisbe de Santiago de Compostel·la i li tocava lloar el patró de l'Estat, sempre ha mostrat aversió cap als nacionalismes i cap al model autonòmic. Més perdurable en el record és la figura del valencià Vicent Enrique i Tarancón, president entre 1971 i 1981 i abans bisbe de Solsona. Decidit a deslligar l'Església del règim, Tarancón va haver de sentir crits de membres de l'ultradreta que reclamaven que l'afusellessin (" Tarancón al paredón "), però va mantenir-se ferm en el seu propòsit.
La màxima tensió va arribar el 1974, quan el bisbe de Bilbao, Antonio Añoveros, va publicar una pastoral en què demanava el reconeixement de la identitat cultural i lingüística d'Euskadi. La conseqüència va ser el seu arrest domiciliari i que es maniobrés per expulsar-lo d'Espanya. Tarancón es va plantar davant Franco per advertir-li que, si s'arribava a aquell extrem, seria excomunicat. El dictador es va posar a plorar, Añoveros no va haver de marxar a l'exili i la fractura entre poder polític i el religiós es va fer irreversible.
El símbol de la Transició
Mort Franco, Tarancón es va convertir en un dels símbols de la transició en pronunciar una homilia amb motiu de la coronació de Joan Carles I en què expressava el suport eclesiàstic als canvis que havien de produir-se. El nomenament de Tarancón va suposar un punt i a part en les relacions entre l'Església i el franquisme. A més, va refermar la neutralitat de l'Església en no aliar-se amb cap opció política concreta. Avui, Rouco ha imposat prelats antinacionalistes a les diòcesis basques i no és cap secret amb quines sigles combrega políticament.
El gir conservador a la Conferència es va iniciar el 1987 amb la benedicció de Joan Pau II i el mandat d'una persona de la seva confiança, el cardenal Ángel Suquía, que mentre va ser arquebisbe de Santiago va tenir Rouco com a bisbe auxiliar. Va promoure la represa del procés de beatificació d'Isabel la Catòlica, començat el 1958 i interromput el 1972, i va participar en la canonització del fundador de l'Opus Dei, José María Escrivá de Balaguer. Que cadascú pensi el que vulgui.
Rouco, continuador de la línia de Suquía, dubta dels avenços, fins i tot dels tecnològics. Últimament ha avisat els joves de l'estil de vida virtual i buit que ofereixen les xarxes socials. Hauria de ser el primer a entendre la vàlua del que és intangible, des del moment que s'admet que tota doctrina religiosa es basa en una cosa que no pot veure's ni tocar-se: la fe. O la fe també és un concepte virtual i buit?
