Si el terra tremolés a Catalunya: radiografia de la vulnerabilitat

Imagini's que un dia es desperta perquè tot al seu voltant s'esfondra, no pas pel brunzit del despertador. Els mobles es mouen, les làmpares trontollen i, en mirar per la finestra, veu que l'horitzó perd l'equilibri. Imagini's que és a Catalunya, i no al Japó, on hi ha un terratrèmol de funestes conseqüències. Quines zones serien les més afectades? Quins plans té el Govern per posar ordre enmig del caos i evitar que la tragèdia s'estengui a tot el territori?

La primera pregunta és senzilla de contestar. Barcelona, per qüestions demogràfiques, seria la part més afectada. Amb més d'un milió d'habitants, un informe sobre el risc de terratrèmols a Catalunya estima que 1.500 persones podrien perdre la vida en cas que un sisme fes tremolar la capital. L'esfondrament d'edificis seria la principal causa responsable. Sense anar més lluny, l'Eixample barceloní, construït majoritàriament entre finals del XIX i principis del XX, no compleix les normatives actuals de prevenció de riscos contra terratrèmols.

Segons apunta l'arquitecta Beth Galí i el cap del grup d'emergències mèdiques dels Bombers, Miquel Vidal, la gran majoria d'edificis barcelonins no estan preparats per resistir un sisme de magnitud considerable. En part, és comprensible: Catalunya és una zona de poc risc i és perfectament normal que la normativa no sigui tan estricta com ho és al Japó o a Califòrnia, territoris situats sobre plaques tectòniques perilloses per la seva tendència al moviment. Tal com assegura Vidal, escenes de destrucció massiva i crisi humanitària com les d'Haití -inicis del 2009- i l'Iran -2005- serien pràcticament impossibles d'extrapolar al Principat.

Malgrat això, el cert és que part dels edificis emblemàtics de Barcelona correrien perill. El quadrat d'or, zona que comprèn la Casa Milà, la Casa Batlló, la Casa de les Punxes i la Fundació Antoni Tàpies, entre d'altres, tindria números per quedar reduïda a runa. Sempre que el terratrèmol fos d'una intensitat notable, esclar. El subdirector d'operacions de la direcció de Protecció Civil, Sergio Delgado, no concreta quin grau de l'escala MSK -que mesura la intensitat sísmica i no la magnitud en origen, com és el cas de l'escala de Richter- provocaria l'esfondrament d'aquests edificis. Això sí: puntualitza que si Barcelona fos en una zona sísmica com la Vall d'Aran, la més perillosa de Catalunya, la situació sí que seria complicada de gestionar. Delgado alerta: "No estem preparats per a terratrèmols i, per tant, som vulnerables". De reduir aquesta vulnerabilitat se n'encarrega l'Institut Geològic de Catalunya (IGC) amb la tasca de previsió, i la direcció general de Protecció Civil amb la tasca de la gestió d'hipotètiques sacsejades.

Els edificis més moderns sí que tindrien possibilitats de resistir: ja han estat construïts d'acord amb la normativa antisísmica. En són exemples la torre Agbar o la Torre de Collserola. Beth Galí situa com a zones perilloses Bellvitge -icona, en aquest cas, dels suburbis barcelonins- i el Carmel. "Si una línia de metro va esfondrar una part del barri, imagina't què podria fer un terratrèmol". I el Camp Nou? "Depèn de la intensitat del terratrèmol i d'on apareguessin les primeres esquerdes", afirma l'arquitecta.

Sismicat: el full de ruta

Si el terra tremola a Catalunya, hi ha un sismògraf que ho detecta. És un aparell controlat, sempre, per quatre operadors i dos tècnics, que són els encarregats d'informar les instàncies superiors de qualsevol moviment que s'escapi de la norma. L'escorça terrestre no para mai quieta, però el seu moviment és imperceptible. Quan les persones el notem, és quan els vigilants del sismògraf reclamen als seus superiors que activin el pla Sismicat. Com que un fet com aquest no es pot preveure, sinó que te'l trobes, el pla només s'encarrega de la gestió postsisme. Delgado en resumeix els quatre preceptes claus: intervenció a les zones afectades, atenció sanitària als que han patit les conseqüències del terratrèmol, suport logístic i gestió dels nous escenaris de risc, tasca que aniria a càrrec de l'IGC i d'un col·lectiu d'enginyers.

A partir d'aquí, les actuacions es farien sempre dins del límit de la comarca, i si és possible, dins el municipi. "L'esquema mental que hem de tenir clar és el de comarca-municipi, perquè així es poden prioritzar les actuacions que cal dur a terme", assegura el subdirector d'operacions de Protecció Civil. El primer que s'ha de fer és reforçar posicions estratègiques, especialment parcs de bombers i hospitals, per tal que els serveis de rescat mantinguin les seves bases d'operacions i els ferits tinguin un lloc on ser atesos en condicions. Els Bombers, per exemple, tenen totalment descentralitzada l'estructura, segons explica Miquel Vidal, per poder donar resposta arreu. Hi ha 150 parcs de bombers a tot Catalunya, 8 dels quals a Barcelona, i això implica disposar d'entre 150 i 200 efectius de guàrdia per a tot el territori. "I si passa alguna cosa, aquesta xifra la multipliquem en poques hores", assegura el cap d'emergències mèdiques dels Bombers. Els efectius totals rondarien els 5.000, comptant els voluntaris.

Malgrat això, davant d'una catàstrofe similar a la de Japó, Catalunya hauria de recórrer a l'ajuda d'altres comunitats autònomes. I si l'emergència depassés els recursos catalans, sempre es podria comptar amb el suport de l'Estat. Des de Proteció Civil insisteixen, però, que és altament improbable que, tenint en compte el baix nivell de risc de terratrèmol fort, els efectius de la Generalitat es veiessin superats. La coordinació de tasques entre cossos de salvament i d'emergències també ha de tenir en compte l'aspecte energètic, que com s'ha demostrat amb la catàstrofe al Japó, és de cabdal importància en la gestió del risc.

A Catalunya, la zona on hi ha més perill és a Tarragona, pel pes de la indústria química, i a les Terres de l'Ebre, perquè és on hi ha situades les centrals nuclears catalanes. "Ens cal molta informació de cada poble, de totes les seves particularitats urbanístiques i energètiques, per poder prioritzar els recursos que caldria enviar-hi en cas d'emergència", assegura Sergio Delgado. Els 947 municipis catalans han d'esdevenir, doncs, els ulls de Protecció Civil al territori.

I si ve el tsunami?

Tal com s'ha pogut veure també al Japó, el problema no és només el terratrèmol en si, sinó les conseqüències posteriors. Unes conseqüències tan devastadores, per exemple, com les d'un tsunami. En això Catalunya té sort: el Mediterrani és un mar suficientment tancat i reduït perquè una onada destructora generi prou energia per arrasar Catalunya.

Els únics punts vulnerables, apunta Miquel Vidal, serien l'Alt Empordà i el delta de l'Ebre, per la seva orografia, mentre que a Barcelona l'onada quedaria ràpidament frenada per la serralada Litoral. Una onada que, a més, ja arribaria debilitada pel seu pas per les Balears i en primera instància per Còrsega i Sicília. Zones de l'Estat com Andalusia sí que es veurien afectades per una onada destructora generada a l'altra banda del Mediterrani, perquè els tsunamis també es veuen influïts pel moviment de les plaques tectòniques, i aquestes tendeixen cap al sud d'Espanya.

Tot plegat són hipòtesis, sí, però fa només 15 dies el Col·legi Oficial de Geòlegs espanyol, per boca del seu president, Luis Suárez, va advertir que un terratrèmol de forta magnitud podria sacsejar "pròximament" l'Estat. Suárez es va mostrar confiat per afrontar "amb garanties" el tràngol -que afectaria amb més probabilitats Màlaga, Almeria, Granada o Múrcia- a causa del compliment estricte de la normativa antisísmica dels nous edificis. Però...i els que són més antics?

Torre de Collserola