Ni en els temps que Josep Maria Cullell va aconseguir els millors resultats (any 1987, 325.463 vots, 35,45% i 17 regidors, i any 1991, 260.344 vots, 34,06% i 16 regidors), Convergència i Unió no ha guanyat mai en la majoria de districtes de Barcelona. La ciutat sempre ha tingut dos colors, i la foto del 1987 i del 1991, curiosament, és la mateixa que ara: el color blau de la federació nacionalista taca l'Eixample, Gràcia, les Corts i l'irreductible Sarrià-Sant Gervasi mentre que el color vermell dels socialistes s'escampa per tota la resta, amb la perla roja de Nou Barris al capdavant. Però aquesta tendència té moltes possibilitats de canviar ara, per primer cop, ara que Cullell tanca la llista de CiU en homenatge a aquells resultats, i Trias no para de repetir, amb la erra ben arrossegada, que guanyarà a Nou Barris "i els de Nou Barris s'enduran una sorpresa de tot el que farem allà".
A la Barcelona dels dos colors, no obstant això, han canviat molt les coses, no des dels anys 1987 i 1991 sinó des del 1999, quan Joan Clos va apallissar per nou districtes un Joaquim Molins que després no va trigar ni dos anys a retirar-se de la política. Dotze anys després, l'últim resultat als districtes, extensible o no, el de les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre, revela la situació a la inversa: nou a un a favor de CiU i amb percentatges que fan molt de mal al PSC (14% a Gràcia, 13% a l'Eixample, 6% a Sarrià...). "No som el partit del 18%", exclamava fa poc Jordi Hereu en una entrevista a l'ARA, en què negava que aquell percentatge de mitjana del 28-N es repeteixi ara.
No es repetirà, segurament, aquell resultat. Però Convergència i Unió té més a l'abast que mai ser la primera força en la majoria de districtes i a la majoria de barris de la capital catalana. Això, al marge del resultat a nivell de Barcelona, és important amb vista a la configuració dels consells de districte, que tenen un paper encara secundari en el govern de la ciutat però que tenen un valor afegit molt potent en tant que mesuradors de primer abast de la confiança ciutadana.
El mapa dels districtes, que també ha servit perquè CiU hagi marcat territori a Sarrià molts anys o perquè ERC tingués una mínima quota de poder a Gràcia durant quatre anys, també ajudarà a donar pistes de la nova Barcelona en segons i tercers llocs que no necessàriament han de ser els que els ciutadans de la capital catalana han conegut de sempre.
