Publicitat
Publicitat

ADOPCIONS IRREGULARS

La mare adoptiva del Vicente ha confessat que el va comprar per 100.000 pessetes

"Fa tres mesos que sé que sóc robat"

El Vicente fa tres mesos que s'ha assabentat que és un nen robat i que els seus pares van pagar 100.000 pessetes per ell. És un dels nous casos que se sumen a la llista de criatures que cada dia augmenta.

S'ha distanciat dels que sempre han cregut els seus pares després que el 17 de desembre la seva mare li digués, entre llàgrimes, que l'havia comprat per 100.000 pessetes. Vuit dies després arribava Nadal, però no el dinar familiar: "Era molt recent, no podia". És el Vicente, un jove valencià que necessita retrobar la seva família biològica i arribar a entendre com els seus pares l'han enganyat durant 38 anys. "Tot és una gran mentida, vull saber qui sóc en realitat, és el meu dret, necessito conèixer els meus pares de debò". El Vicente anima totes les mares de nens robats a tenir la valentia de dir els seus fills que van pagar per comprar-los: "Que tinguin valentia de dir-ho, com han fet amb mi".

Vicente Martínez va néixer el 14 de març del 1972, creu que a la Clínica de la Salut, de València. Recorda una infància tranquil·la, amb una bona relació amb els que creia que eren els seus progenitors, la Isabel i el Vicente, dos valencians de casa bona. El cuidaven i el portaven de vacances i mai va sospitar que era un nen robat: "No m'assemblava gens als meus pares, però ni hi donava importància. Això sí, eren molts grans".

Cada cap de setmana marxaven a l'Eliana, un municipi de València on els seus pares tenen una casa. Allà hi va conèixer els seus actuals amics i va descobrir que no era un fill biològic: "Va ser un moment molt dur, no ho vaig comprendre".

La urbanització on estiuejava feia una festa. Era de nit i havien muntat música i pica-pica a l'aire lliure amb aquelles cadires blanques de plàstic envoltades de serpentines. El Vicente va sentir com una parella d'amics dels seus pares murmuraven amb altres veïns que el jove era adoptat: "Els vaig sentir i em vaig quedar de pedra".

No va dir res a ningú, només a la seva dona, l'Amparo, amb qui té un fill de dos anys, i es van posar a investigar. Va remenar àlbums de fotos de quan era petit, de quan li van regalar una minimoto, de quan va fer els deu anys, de quan li van fer retrats, de nadó... però no hi havia ni rastre d'imatges del seu naixement: "No trobàvem fotografies de l'hospital, era molt estrany". Ni tampoc van trobar, lògicament, cap imatge de quan la seva mare estava embarassada, perquè no ho havia estat mai.

El segon pas va ser dirigir-se al registre a buscar la partida de naixement, i a l'informe hi figuraven com a pares biològics la Isabel i el Vicente: "Això em va tranquil·litzar, però alhora tenia una sensació confusa". El Vicente no es va quedar tranquil, s'havia casat amb l'Amparo i des d'aleshores la relació amb els seus pares s'havia refredat: "Això no ho acabava d'entendre i ara penso que es van distanciar de mi perquè ja no em tenien a casa i ja no era d'ells". En la seva lluita per constatar si les sospites que tenien eren sospites o bé una realitat, li va preguntar al seu amic íntim de la infància de l'Eliana. I ell li va esvair els dubtes. "Em va confessar que era adoptat i vaig anar a veure els meus pares". El Vicente encara no sabia que era un nen robat, però les seves sospites van començar a créixer quan en algun diari hi començava a fer soroll l'associació Anadir, de nens robats. Encara recorda aquell dia. La Isabel asseguda a una cadira del sofà, el Vicente (pare) al sofà i ell també al sofà del menjador. Al principi la mare ho va negar mentre que el pare no el mirava a la cara. Després va arribar la temuda veritat. "La mare em va confessar mentre plorava que m'havia comprat per 100.000 pessetes".

El Vicente i la seva dona no han parat aquests tres mesos de buscar el seu origen. Van aconseguir parlar amb un capellà amic de la família: "Em va dir que esperava que vingués algun dia i em va justificar la compra dient que feien una obra de caritat amb mares humils". Comentaris esgarrifosos que van animar el jove a continuar buscant.

Fa un mes i mig va trobar el fill del metge que va certificar el seu naixement. "Però es va espantar i se'n va desentendre, no hi va haver sort". Amb tot, ell continuarà lluitant per saber qui és, per poder abraçar algun dia la mare que el va parir: "Vull saber si la meva mare porta flors a una tomba buida". Ahir, mentre parlava amb nosaltres ens va fer una crida: "Faig una crida a tots els nens que creuen que són robats i a les mares que busquen els seus fills perquè sisplau es facin la prova de l'ADN". Anadir té un banc d'ADN amb tots els associats, el Vicente se la va fer ahir. A veure si aviat hi troba alguna coincidència i aconsegueix saber el que ara més desitja.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT