Publicitat
Publicitat

EL CONGRÉS DELS POPULARS

Rajoy ha escenificat aquest cap de setmana la victòria sobre els aznaristes, que van plantar-li cara el 2008

Emancipació a Sevilla

Mariano Rajoy vol que el 17è congrés del PP sigui recordat com "el congrés de Manuel Fraga". El seu record ha impregnat els tres dies de debat ( light ) i ha aconseguit unir en la nostàlgia els representants de les diferents famílies que conflueixen en el principal partit de la dreta espanyola. El 1990, al mateix recinte sevillà que ara ha servit per al conclave, l'exministre franquista va passar el testimoni a José María Aznar i va culminar el procés per reconstruir el mosaic, eternament esquerdat, entre conservadors i liberals, autonomistes i espanyolistes, joves tecnòcrates i vells franquistes. Ara, 22 anys després, Rajoy també ha recosit el partit i ha demostrat que el seu lideratge (de moment) és inqüestionable.

De la capital andalusa en surt un líder dels populars definitivament emancipat de José María Aznar. L'expresident ha admès públicament que el seu delfí, de qui no s'ha acabat de refiar mai, se n'ha sortit. Ara bé, també l'ha avisat que estarà vigilant perquè l'ortodòxia espanyolista no es debiliti. Els aznaristes, cada cop amb menys pes executiu al carrer Génova de Madrid, han firmat la treva. L'aznarisme, però, entès com a ideologia de fons, perviu en Rajoy, un home de dretes confés però de formes més amables i menys cantelludes que el seu antecessor. Només cal veure les ponències que surten del congrés i que recullen una defensa encesa de "la nació única", la reivindicació de la tradició genuïna espanyola, l'humanisme cristià com a font inspiradora o el contrareformisme en drets socials promoguts per Zapatero.

Lluny de Camps i Aguirre

Des del congrés de València l'any 2008 el partit s'ha posat al dia i ha aconseguit reconnectar amb les classes mitjanes. El 17è congrés ha posat de manifest que Rajoy i María Dolores de Cospedal, que dirigien el partit collats de prop per l'ala dura, se n'han sortit airosos. El poder que acumula ara la secretària general, i que incomoda alguns presidents autonòmics, és la prova del cotó fluix que el líder del PP se sent amb les mans lliures per començar a dissenyar el futur només a la seva manera. És a dir, prenent decisions que sovint descol·loquen propis i estranys. Amb el reforçament de De Cospedal, Rajoy ha començat a assenyalar dues eventuals successores: la presidenta de Castella-la Manxa i Soraya Sáenz de Santamaría, peça clau al govern espanyol i amb menys predicament a la seu del partit.

Que les coses han canviat molt durant aquests gairebé últims quatre anys ho evidencien dues instantànies del cap de setmana. La primera, la fotografia de la no assistència de Francisco Camps a Sevilla. L'expresident valencià va ser clau perquè Rajoy guanyés el pols als aznaristes a València. Aleshores tothom donava per fet que això li garantia un lloc privilegiat al futur més immediat del PP. El cas Gürtel, tot i la sentència absolutòria del cas dels vestits , ha evaporat aquelles especulacions. Rajoy, que presumeix de la seva independència, ja no té cap deute ni amb Camps.

La segona fotografia és el PP de Madrid. Tot i ser un dels principals graners de vots de la dreta espanyola, aquest congrés els ha deixat en un segon pla, amb els delegats aguirristes asseguts lluny de l'escenari i amb la presidenta de Madrid, que Sevilla la va deixar molt enfadada, segons algunes fonts, treballant la ponència de política exterior.

Malgrat tot, De Cospedal va dir ahir que el PP és un partit ara sense "individualismes" ni capelletes. Un tot que va a l'una. Caldrà veure si és un triomf definitiu o només una treva provisional.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT