Publicitat
Publicitat

El vaixell de la vergonya

Recepció La mort confirmada de 61 persones que fugien de Líbia amb un vaixell de dotze metres d'eslora, que va navegar a la deriva i sense capità dues setmanes, qüestiona les intencions humanitàries d'una Europa compromesa en una guerra "a favor de la població civil" però que no es preocupa de vetllar pels refugiats i tanca amb pany i clau les seves fronteres

Sembla una història antiga, d'abans del vaixell de vapor, però és una història contemporània, dels temps dels avions no tripulats i dels radars capaços de localitzar un home que despenja un telèfon mòbil a les muntanyes apartades del Iemen i fulminar-lo amb un míssil disparat des d'un portaavions que patrulla per l'oceà Índic.

Costa de creure que hagi passat en el mateix espai mediterrani on patrullen els avions intel·ligents de l'OTAN i l'alta tecnologia militar acorrala el coronel Gaddafi, que s'ha d'escapolir com una rata mentre a la seva esquena les bombes ensorren, un darrere de l'altre, els possibles amagatalls, i deixen un rastre de víctimes col·laterals, abocades a morir només per la seva proximitat amb la presa major. Aquesta proximitat s'ha convertit en sentència de culpabilitat des que la caça a l'home -millor mort que viu- ens vol fer tornar als temps de la justícia divina, convenientment laïcitzada i adaptada als burocràtics gestors imperials de la nova era global, tan opaca i deslocalitzada com els fons d'inversions que l'alimenten i l'enverinen.

Resulta increïble que s'hagi produït justament quan Europa s'apuntava amb entusiasme a la inquietant retòrica consistent a convertir la guerra en "guerra humanitària", però els primers a qui s'abandona són, precisament, les persones que més pateixen el conflicte, els refugiats, els treballadors subsaharians -estigmatitzats com a mercenaris quan va començar la revolta!- que no tenen cap país que els pugui evacuar del camp de batalla.

Divendres ho va confirmar la responsable d'ACNUR -l'agència de l'ONU pels refugiats-, Melissa Fleming, des de Ginebra: efectivament i tal com va denunciar el diari anglès The Guardian , el dia 25 de març, és a dir, en plena ofensiva militar de l'OTAN contra Gaddafi, un vaixell de dotze metres d'eslora va salpar de les costes líbies en direcció a Itàlia amb 72 persones a bord, 61 de les quals van morir. Un dels supervivents ha explicat des de Tunísia que el vaixell -que no tenia capità- va estar navegant a la deriva durant dues setmanes, fins que el mar el va retornar a una platja líbia on va quedar embarrancat. Durant aquestes dues setmanes -imaginem una petita embarcació amb 72 persones que ni tan sols es poden asseure totes per falta d'espai-, hi va haver almenys dos vaixells militars que van passar a prop de l'embarcació, un dels quals la va fotografiar. També els va sobrevolar un helicòpter militar, que va tirar-los aigua i galetes.

El sacerdot Moses Zeira, que dirigeix l'ONG italiana Habeshia, dedicada a acollir els immigrants, va explicar que ell mateix -ho vam recollir a l'ARA- va rebre una trucada des de la barca el 26 de març. Li trucaven amb un telèfon mòbil (els mateixos mòbils que permeten localitzar qualsevol persona i fulminar-la si és necessari) per informar-lo de la situació penible en què navegaven. El capellà va alertar immediatament la guàrdia costera italiana i la base de l'OTAN a Nàpols. Tots es van donar per assabentats. Ningú va fer res. També el telèfon del nàufrag es va apagar. Diu el supervivent entrevistat per ACNUR, que, sense menjar ni aigua, la gent va començar a morir. Homes, dones, nens. I que a mesura que morien, els vius tiraven els cadàvers a l'aigua i les pregàries es confonien amb els plors de desesperança.

L'OTAN, els governs que dirigeixen la guerra contra Gaddafi i que patrullen les costes líbies -el govern espanyol, entre ells- han dit que no van tenir mai cap notícia sobre els nàufrags. Segons ACNUR, la guerra líbia ha provocat de moment uns 750.000 refugiats. D'aquests refugiats, menys del 2% fugen en direcció a Europa, on han arribat 12.000 persones. La resta ho fan principalment cap a Tunísia i Egipte. Del minso percentatge que va a Europa ja n'han desaparegut 1.200. Això vol dir que de cada deu refugiats que proven de salvar la pell a Europa, un hi deixa la vida. Però Europa, que fa una guerra fora del seu territori "per protegir la població civil", és incapaç de protegir-la quan aquesta població es juga la vida per salvar-se per ella mateixa, i els tapona l'entrada.

Recepció deficient

Aquest tràfic mortal a través de la Mediterrània no és cap novetat. Tampoc ho és la lamentable recepció que reben als nostres països, on, des de fa anys, les ONG denuncien el pèssim estat de les instal·lacions-presó que els acullen i les magres perspectives que se'ls ofereixen. "Cada dia arriben a Grècia des de Turquia entre 200 i 300 persones -relatava Metges Sense Fronteres el desembre del 2010, en una de les tantes històries que s'escolten des de Malta a Lampedusa-. Els centres de detenció són inhumans. Estan completament sobresaturats. Només hi ha dos vàters i dues dutxes per cada cent persones. No hi ha aigua calenta. No se separen els homes de les dones". Etcètera.

Sense compromís

Pel que es veu, Europa detesta la població civil que vol salvar. Sembla com si la guerra humanitària consistís a mantenir a distància les persones necessitades d'ajuda, sense cap compromís que impliqui contacte personal, proximitat o suposi cap trastorn per al que ajuda.

Més aviat el contrari: la guerra humanitària avança al ritme amb què les lleis europees s'endureixen per als estrangers, en una estranya combinació d'humanisme i xenofòbia. Probablement els nous guerrers pateixen la fantasia segons la qual no només es pot matar sense contacte -atacs quirúrgics, en diuen- sinó que també es pot ajudar sense donar la mà. Com una mena de caritat tecnoinfantil, pija , laica i galàctica. Higiene del bé. Vergonya.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT