13/02/2011

Entre els valors i els interessos

3 min
Obama, divendres, un cop Mubàrak finalment havia plegat.

Quan un règim de trenta anys cau en divuit dies tenim la impressió que ha passat massa història en massa poc temps. En realitat, la història sempre és la mateixa: la lluita d'un poble per la seva dignitat col·lectiva i el desig humà de llibertat capaç de convertir-se en una força incontenible.

El cas egipci conté milers d'especificitats nacionals, però té orígens comuns a d'altres alts i baixos com ara l'esclerosi del règim sortint.

Dijous a la nit, minuts després que Mubàrak anunciés que no plegava, el vicepresident Omar Suleiman va dir allò de: "Joves d'Egipte, aneu a casa i aneu a treballar. No escolteu les emissores i els satèl·lits que no tenen altre objectiu que debilitar la imatge d'Egipte". Ho deia a la generació Facebook, la que té parents emigrats a tot el món amb qui es comunica via Skype. La generació que sap que el món és a un clic de distància. Una frase digna d'un gag de Monty Phyton, per ridícula, per carca i per tramposa.

Tampoc és que Washington ni la UE tinguessin les antenes gaire ben orientades. Secretària d'Estat Clinton (26 de gener): "És un govern estable". Vicepresident Biden (27 de gener): "Mubàrak no és un dictador, és un aliat". Cap de l'Estat Major almirall Mullen (3 de febrer): "Tot això ens ha agafat per sorpresa".

Menció a part per al director de la CIA, Leon Panetta, que dijous al matí declarava davant un comitè del Congrés: "Hi ha una forta probabilitat que Mubàrak potser plegui aquest vespre". Tothom va córrer. Fins i tot Obama va afegir a corre-cuita un paràgraf a un discurs que anava a pronunciar a Michigan, aquell en què deia: "Estem sent testimonis de la història en directe". Hores després, Obama veia desconcertat a la pantalla de la sala de reunions de l' Air Force One com Mubàrak no tan sols no plegava sinó com li enviava records: "No acceptarem que ningú de fora ens digui què hem de fer".

La caiguda de Mubàrak ha posat els Estats Units davant el vell dilema entre valors o interessos.

L'interès protegit durant trenta anys ha estat l'estabilitat a la regió i l'acord de pau d'Egipte amb Israel, a canvi de tancar els ulls a la falta de drets humans dels egipcis i del món àrab en general.

Obama ha excitat aquesta contradicció, perquè mentre ha congeniat amb Egipte exactament igual que els cinc presidents nord-americans anteriors, va triar la Universitat del Caire justament per dir als àrabs que la llibertat no és una idea americana, sinó un dret humà: "És per això que hi donem suport a tot arreu". Era el 4 de juny del 2009.

L'administració Obama vol creure que el que hem vist aquests dies són joves que demanen democràcia i no teocràcia. Es malfien, això sí, dels Germans Musulmans, tot i l'article al New York Times d'un membre del seu consell, Essam al-Errian, que s'imaginava un estat civil i democràtic que establís mesures universals de llibertat i justícia, que són "valors islàmics centrals".

Els elogis que Obama ha dedicat en tots els seus discursos durant aquesta crisi a l'exèrcit egipci per no haver disparat sobre la gent expliquen la crua realitat: Washington ha preferit els interessos mentre el dictador aguantava, però està disposat a honorar els valors així que l' statu quo es revela insostenible. I alhora confirma que, a la llarga, no hi ha millor manera de defensar els interessos que ser coherent amb els valors, si no es vol perdre legitimitat, i més en aquesta societat de la ràpida transparència digital.

L'episodi d'aquesta setmana també revela que Obama s'agafa a l'exèrcit egipci com l'única estructura de poder en què confia, probablement, per influir en la transició i modelar una democràcia que continuï fent d'Egipte un aliat i no un nou enemic, entre altres raons poderoses, perquè aquest aliat és un país àrab que té firmat un acord de pau amb Israel.

stats