Crònica 26/03/2011

El vell somni de governar Espanya

Jaume Clotet
3 min
El líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó, tercer per l'esquerra, després de reunir-se l'any 1934 amb altres líders polítics de l'època al Congrés.

Deia l'historiador Ferran Soldevila que el catalanisme sempre es mou en una dicotomia: governar Espanya o separar-se'n. L'esquerra catalanista ha provat sense gaire èxit les dues opcions, mentre que la dreta ha prioritzat la primera possibilitat. Francesc Cambó encarna aquesta via com ningú. El fundador i líder de la Lliga compaginava un catalanisme sincer amb una vocació iberista que el va dur a reclamar una federació que inclogués Portugal. En el seu intent de modernitzar Espanya, Cambó va ser ministre d'Hisenda i de Foment, des d'on va intentar civilitzar la dreta monàrquica espanyola i fer-li entendre que la qüestió catalana requeria la concessió de l'autonomia si es volia evitar el conflicte territorial.

En aquesta missió, el dirigent conservador va comptar amb suports mediàtics i econòmics. Els diaris La Veu de Catalunya i La Vanguardia van defensar la seva línia d'actuació, mentre que Josep Pla va fer-li una biografia política hagiogràfica. Per la seva banda, la gran patronal agrupada a Foment del Treball i l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre també li va donar suport, tot i que no de manera compacta: un sector de l'alta burgesia defensava postulats més nacionalistes i altres es van arrenglerar amb la dreta espanyola més rància.

Cañellas va estar a punt de fer-ho

Aquest primer intent de governar Espanya va finalitzar de manera traumàtica amb la Guerra Civil i la dictadura. Tot i així, en els últims anys de la tirania es van reprendre els contactes entre les dretes antifranquistes d'Espanya i Catalunya. En aquest sentit, un dels polítics que més va treballar per bastir una entesa amb la dreta espanyola va ser Anton Cañellas. Demòcrata convençut, va abandonar Unió per bastir el soci català de la UCD d'Adolfo Suárez, que va batejar amb el nom de Centristes de Catalunya. Segons l'historiador Jordi Amat, "va ser l'intent més sostingut de construir la unitat d'acció amb la democràcia cristiana espanyola", i Cañellas "va aconseguir que aquest sector de la dreta estatal interioritzés la singularitat catalana, fins al punt de tenir sigles diferents".

També es van incrementar les relacions en l'àmbit econòmic. Segons Amat, un cas paradigmàtic va ser el de Ramon Trias Fargas, que als 60 va ser l'home del Banco Urquijo a Catalunya. Aquest banc era un dels més importants d'Espanya i Trias Fargas va convèncer-ne la direcció perquè financés un centre d'estudis econòmics per a Catalunya. La bona relació de Trias Fargas amb els sectors econòmics de Madrid va tenir una traducció política. La seva amistat amb Jaime García Añoveros, que va ser ministre d'Hisenda de Suárez, va motivar un acord financer amb la Generalitat molt beneficiós per a la part catalana. Tot i així, el cop fallit del 23-F va avortar aquest incipient pacte fiscal.

Ja en el període autonòmic, el centre-dreta català es va dedicar a construir la Generalitat i a resistir els embats del PSOE. L'arribada al poder de José María Aznar, el 1996, va obrir la via a una nova col·laboració amb la dreta espanyola, que es va materialitzar en el Pacte del Majestic, que fa poc reivindicava amb força Duran. Però la majoria absoluta del PP, el 2000, va trair l'esperit de col·laboració i va arrossegar CiU a una dependència parlamentària que va resultar-li letal.

Durant tot el segle XX, doncs, el catalanisme "sempre ha basculat entre dues opcions: construir Catalunya endins o construir l'Espanya gran", segons explica el professor d'història moderna i contemporània de la UAB, Enric Pujol. Segons el seu parer, "Enric Prat de la Riba era partidari de la primera opció i Cambó de la segona, i per això la Lliga va tenir l'escissió d'Acció Catalana".

Sembla, doncs, que la història es repeteix. Dins de CiU també hi ha les dues sensibilitats. D'una banda hi ha una continuïtat entre Enric Prat de la Riba i Jordi Pujol. Tots dos recelaven del poder centralista de Madrid i van preferir "fer país" des de les administracions autonòmiques, el primer des de la Mancomunitat i el segon a través de la Generalitat. De l'altra, un fil conductor enllaça Cambó amb Miquel Roca i Josep A. Duran i Lleida, que han intentat crear una altra Espanya, fins ara de manera infructuosa.

stats