La verificació internacional, de Ginebra a Oslo i al Vaticà

BarcelonaL'última vegada que el govern espanyol i ETA es van trobar va ser a Ginebra, tres cops, després de l'atemptat de Barajas, i animats pels "governs de diferents estats", tal com l'organització va dir en un Zutabe . Va ser una petició directa de Tony Blair a José Luis Rodríguez Zapatero la que va desencallar l'anomenat procés de recerca de procés que els més optimistes van activar després que ETA devastés la T-4 de Barajas amb 200 quilos d'explosius. L'experiència irlandesa, que tenia exemples de manteniment de processos de pau davant de grans atemptats contra la City de Londres, hi va ajudar, i l'esquerra abertzale hi va ser la part més favorable perquè l'entesa que es va trencar a Loiola era més comprensible de recuperar, des de la distància, per part dels impulsors internacionals. L'Estat, segons va explicar al periodista Imanol Murua Jesús Eguiguren -l'únic representant que va ser a la taula tècnica i a la política-, hi anava sense esperança.

Fonts de l'esquerra abertzale asseguren ara que poca cosa s'ha mogut des dels acords polítics frustrats de Loiola i que es poden reactivar i ser igualment vàlides les complicitats que es van generar en l'àmbit internacional en l'anterior procés de pau (2006-2007). La pau aleshores va venir de Ginebra i d'Oslo.

A Ginebra les últimes reunions es van fer en dos hotels i en una casa rural -aquesta última només va tenir com a protagonistes la taula política-, però els treballs de Suïssa a favor de la resolució del contenciós basc es remunten a finals del 2003, un any en què manava el PP, quan el centre Henri Dunant va fitxar el professor de la universitat de Nevada William A. Douglass com a assessor sobre el conflicte basc. A principis del 2004 el centre va contactar amb ETA i mesos després Zapatero va rebre una carta d'oferta de diàleg.

La negociació, que va dur finalment a la treva del març del 2006, va arrencar a Ginebra però va culminar a Oslo. L'anomenat carril de dalt, la taula tècnica o militar, va aconseguir en dues rondes de negociacions tancar les bases d'un acord de distensió, i un mes abans de l'anunci de treva permanent, ETA i el PSOE van ratificar el pacte al centre Henri Dunant amb unes modificacions d'última hora a petició de l'organització terrorista.

La feina de l'Església

El bisbe de Sant Sebastià, Juan María Uriarte, que ja va participar el 1999 a Suïssa en les converses entre el govern espanyol i ETA, va viatjar a Roma pocs dies després de l'anunci de treva per demanar suports per al procés a la secretaria d'Estat del Vaticà. Eguiguren, de fet, durant les converses de l'any 2001 amb Arnaldo Otegi al caseriu de Txillarte, ja havia viatjat al Vaticà a veure el cardenal nord-basc Roger Etxegarai. Molt més pública és la intervenció del sacerdot irlandès Alec Reid durant els preparatius de la treva, fins al punt que Reid es va instal·lar a Euskadi durant mesos. El paper del Vaticà, last but not least , podria haver tingut encara un altre episodi que no va ser: els negociadors de Loiola, els partits polítics, van acordar que la gestió de l'acord es fes amb una única còpia dipositada "de manera oficial" al Vaticà a través de la mediació dels jesuïtes.

Fonts coneixedores dels últims contactes han apuntat que aquesta vegada no hi ha hagut tants moviments, ni nacionals ni internacionals, però sí que Irlanda ha estat l'escenari d'algunes reunions apadrinades per Gerry Adams i el Sinn Féin en les quals els mediadors irlandesos han intentat ajudar a convèncer tots els sectors d'ETA que valia la pena fer un gest unilateral per tornar a sumar el govern espanyol a una nova negociació.

Quid pro quo : si l'Estat espanyol era reticent a la verificació internacional i ETA no volia fer un moviment unilateral, la tesi dels que empenyen des dels governs i els partits europeus és que ara pot funcionar.