Publicitat
Publicitat

Mubàrak va eliminar les institucions capaces de liderar un canvi

Els vestigis de l'antic règim ofeguen la transició a Egipte

Si les manifestacions de principis d'any van ser un aixecament en contra del dictador Hosni Mubàrak, la revolta d'ara és en contra del seu llegat. "Aquesta és la revolució real", deia Mohammed Aitman, ajudant en una zona de primers auxilis a la plaça Tahrir del Caire. Els vestigis de l'antic règim -els militars, els Germans Musulmans i altres islamistes, o bé alguns liberals i progressistes- sembla que naveguen a cegues en la transició de l'era post-Mubàrak. És una tragèdia comuna que hem vist en altres revoltes: Síria, Líbia, el Iemen i Bahrain.

L'antiga estratègia de reprimir la ira del poble i debilitar els rebels ja no funciona. Però no queda clar el camí que ha de seguir Egipte per poder tirar endavant. Les autoritats tenien l'esperança que els manifestants es cansessin i tornessin a casa, però no és així. L'exèrcit va provar la violència, però tampoc ha servit. Es va optar per fer algunes concessions, però no han funcionat. I finalment, ha acusat els estrangers d'incitar a la violència, una pràctica que n'ha convençut molt pocs.

Tot plegat podria presagiar un llarg període de disturbis a Egipte. L'espectacular mostra de descontentament de dimarts a Tahrir manifesta que no hi ha encara cap institució que pugui canalitzar les seves frustracions. L'exèrcit sembla, en gran mesura, aliè a les noves protestes, i els islamistes només aspiren a conquerir el seu objectiu polític a les eleccions parlamentàries que arrenquen dilluns, en què sembla que són els favorits. Cap líder, de qualsevol inclinació ideològica, ha emergit per canalitzar el descontentament que, de nou, s'ha estès pels carrers.

"És el fracàs de la classe política", diu Ibrahim al-Hudaibi, analista del centre de recerca del Caire Dar al-Hikma. "La gent se sent traïda". Un dels grans èxits dels autòcrates àrabs ha estat la seva capacitat d'eliminar qualsevol institució que pogués guiar la transició en la seva absència. Mentre eren al poder -i alguns encara hi són- van jugar a les divisions socials per allargar el seu domini.

És el cas de Síria. Ferotgement oprimida durant dècades, l'oposició siriana només ha acabat inspirant la confiança d'uns quants. A Líbia, la destrucció implacable de totes les institucions per part de Gaddafi, ha deixat un país en què les regions actuen, sovint, com si fossin ciutats estat. La monarquia de Bahrain, d'altra banda, ha fomentat de tal manera les divisions sectàries que ara, tot i els esforços, seran molt difícils de reconciliar.

Una separació insalvable

"La distància entre els militars i els manifestants a Egipte és actualment tan gran, que és gairebé impossible de salvar", diu Xadi Hamid, director de recerca al Centre Brookings Doha, de visita al Caire. "Aquest és el problema. El màxim que els militars poden oferir no pot trobar-se amb el mínim que el poble demana".

És remarcable la poca incidència que tenen les eleccions de dilluns en les converses a la plaça Tahrir. Ningú debat ni parla de candidats i partits. El moviment, de nou, és apolític. "Si hem d'anar d'una revolució a una altra, que així sigui", diu compungit un jove a la plaça, Ihab Saïf. "Ningú sap com acabarà això".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT