Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

El vestit nou de l'emperador

Atenció Amb les primàries republicanes descomptant avorridament els dies que falten fins a la nominació de Romney i amb Washington admirat perquè el sobrevola un transbordador espacial a lloms d'un jumbo, la ciutat s'ha instal·lat en l'escàndol dels Serveis Secrets i les seves sortides nocturnes quan estan de viatge Opacitat La transparència també és per als funcionaris

Qui sabia que el rei Joan Carles se n'havia anat a caçar a Botswana? Que el 2012 ens fem aquesta pregunta explica amb eloqüència l'opacitat amb què el cap de l'Estat regna des de ja fa més de 36 anys, com si del principi d'irresponsabilitat política que la Constitució del 1978 li reserva en derivés també una impunitat tàcita pels seus comportaments i els de la seva família. Al final, el mur de silenci que protegeix el rei és el que ha acabat fent-li confondre la realitat i el que l'ha obligat, als seus 74 anys, a demanar disculpes públicament com un nen enxampat en una entremaliadura per defensar-se de l'atac combinat de dretes i esquerres i frenar el debat de l'abdicació a què ara s'entreguen fins i tot els mitjans monàrquics.

El mur de silenci té causes històriques i una raó d'estat: cada nova generació d'una família reial allarga la idea de la permanència de la pàtria. Però els murs no es mantenen sols, i qualsevol crítica que rebi la Corona ha d'interpel·lar en la mateixa mesura la política i els mitjans. El rei anava nu però el periodisme tampoc no anava gaire vestit.

Més enllà dels fets, el drama de palau d'aquests mesos és l'exemple que és inútil resistir-se a la gran transformació contemporània: el pas de l'opacitat a la transparència, de la legalitat històrica a la legitimació diària. No tan sols tot ha de poder ser explicat, sinó que tot, tard o d'hora, acabarà sent explicat.

Tot i que l'opacitat és encara un privilegi del poder que s'espavila per trobar el preu a cada voluntat, l'evolució dels valors morals compartits de la societat, els avenços tecnològics en la transmissió de notícies i l'existència de més democràcies que dictadures està reduint les zones d'escrutini públic. I la cultura política nord-americana ha fet bastant per l'extensió de la transparència. Una investigació de dos anys de The Washington Post el 1974 va forçar la dimissió del president Nixon i va enrobustir la democràcia. Anatoli Dobrinin, ambaixador de la Unió Soviètica a Washington entre el 1962 i el 1986, va admetre: "El Watergate va ser una desagradable sorpresa per als homes del Kremlin, incapaços de comprendre la mecànica que obligava a dimitir un president poderós com a conseqüència de la pressió pública i el sotmetia a judici, i tot per una cosa que ells percebien com una petita relliscada. No hi havia a la història soviètica cap paral·lelisme semblant".

Aquests dies, a Washington, no es parla de res més que d'una altra zona d'opacitat amenaçada. La del Servei Secret, sis agents del qual ja han estat acomiadats perquè van anar de putes a Cartagena de Indias (Colòmbia) mentre preparaven el dispositiu de seguretat d'Obama.

Transparència 'online'

Interessant ampliació del focus de la transparència: l'exigència de comportament ja no és només per al president, sinó també per als que l'acompanyen. Als mitjans hi ha debats, no se sap si hipòcrites o ingenus, però debats al cap i a la fi, sobre si l'escàndol de Cartagena de Indias és un fet "episòdic o sistèmic" a la cultura de cos dels escortes presidencials. Amb una conclusió: ja fa temps que era més fàcil que un policia del president se n'anés al llit amb una prostituta que no pas el president, de qui el control de l'agenda i l'avidesa dels mitjans fan que visqui gairebé online : milers de persones visiten la Casa Blanca per invitació cada any, els periodistes entren gairebé cada dia al Despatx Oval, una filera de càmeres en directe acampa permanentment als jardins, un pool de periodistes transmet a quina hora i amb qui juga a golf i amb qui ha dinat.

No s'ha de confondre transparència amb penjar una foto a Twitter (com fan les presidències), ni considerar-la un valor absolut. Hi ha actuacions de la vida pública que demanen discreció, més encara, que obliguen al secret. Però només haurien de ser les que algun dia podran explicar-se sense envermellir.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT