Publicitat
Publicitat

EL CONFLICTE MÉS SAGNANT DES DE LA II GUERRA MUNDIAL

Adèle Safi Kagarabi: "Les violacions massives són un instrument de genocidi"

Al peu del canó Presideix la Comissió Provincial de Lluita contra la Violència Sexual a la regió de Kivu Sud, a la República Democràtica del Congo. Mare de vuit fills, ha visitat Barcelona després de participar en la Marxa Mundial de Dones

A la República Democràtica del Congo la violència sexual es fa servir com a arma de guerra.

Els grups que volen sotmetre les comunitats han trobat un instrument: les violacions massives. Ho fan per demostrar el seu poder. Més que una arma de guerra, jo diria que és un instrument de genocidi. Perquè és la dona qui crea la vida, qui la protegeix, qui la manté... I és això el que volen destruir.

Quants casos han registrat?

Parlem només de la meva regió, Kivu Sud, els vuit territoris de la província i la capital, Bukavu. La violència sexual creix cada dia: el 2008 vam registrar 3.882 casos, però el 2009 vam arribar als 5.384. I probablement n'hi ha més. I hi ha dones que no tenen ningú que les ajudi, ni tan sols per a les primeres cures. Tenim casos de totes les edats: nadons de nou mesos, nenes de 3 anys, joves de 14 i dones de més de 80. Volen fer mal a tothom.

Qui comet les violacions?

Són els grups armats estrangers que s'estan infiltrant al territori. És clar que no hi ha regles sense excepcions, els estrangers que fan aquestes coses tenen una impunitat total. Sembla que el fet de cometre aquest tipus de crims els dóna un prestigi dins el grup, referma la seva força, demostra que poden actuar sense cap mena d'escrúpol.

Parla d'una activitat sistemàtica i organitzada?

No sé d'on vénen les ordres, però no són accions individuals descontrolades: són atacs organitzats, casa per casa, sistemàtics.

Atacant la dona s'ataca tota la comunitat.

Nosaltres en diem burmadika : en la dona hi ha el cor de tots.

Com reaccionen la família i la comunitat davant la violació?

Una noia violada és una vergonya per a la família. Serà rebutjada i exclosa i no tindrà suport de ningú. Per això moltes víctimes no gosen explicar-ho. La comunitat no comprèn que aquesta dona ha estat utilitzada com a objectiu de guerra. Nosaltres treballem per canviar aquesta percepció.

Hi ha una guerra ètnica?

Els enemics volen balcanitzar el país. Però això és justament el que el poble congolès no vol. Nosaltres som un poble fort i unit, i la nostra unió és la nostra força. Imagineu-vos un país que té més de 400 llengües i milers de dialectes... però que ens sentim un sol poble. El primer que fa l'enemic quan entra és veure com ens pot dividir, per imposar el seu poder. El meu país té moltíssimes riqueses naturals, recursos que són claus per a la indústria d'avui, com el coltan, un mineral que es fa servir per als ordinadors i els telèfons mòbils. Malauradament, les multinacionals no volen seguir les vies normals per obtenir-les. Ens ho volen prendre tot sense donar-nos res a canvi. Jo diria que el coltan ha estat una desgràcia per al meu poble: per culpa seva ens tallen els braços, les mans, els caps. No és casual que les zones on hi ha els jaciments és on es produeixen les violacions.

Quin paper hi juga l'ONU?

Se suposava que els soldats de l'ONU venien al meu país per restablir la pau. Però avui de pau no en tenim. Què hi fan? Potser protegir els rics, els occidentals que hi ha allà, justificar els milions de dòlars d'ajuda internacional que cada any es gasten al país. La seva presència no és cap regal: què hi fan, al meu país? Davant dels seus ulls es cometen assassinats, robatoris, violacions, desplaçaments forçats... I ells què fan?

I què fa el govern?

El govern està lligat de mans. S'han posat en marxa plans de tolerància zero contra la violència de gènere, però les decisions que es prenen no s'arriben a aplicar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT