Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA AMB JORDI PUJOL

Jordi Pujol, al contrari de Felipe González o Aznar, prioritza el seu llegat al guany econòmic

De visita al despatx del president

"Sóc un polític retirat i no mano gens, si voleu saber coses de CiU heu de parlar amb en Duran i en Mas". Aquest advertiment, d'una o altra manera, sempre apareix en qualsevol conversa de l'expresident Jordi Pujol amb periodistes. Ho diu, hi insisteix fins i tot, però ni ell ni els seus interlocutors s'ho creuen. Pujol és qualsevol cosa menys un polític retirat, segurament perquè els polítics de raça no es retiren mai.

L'activitat al seu despatx del passeig de Gràcia és molt intensa, no para de rebre visites, i la producció del centre d'estudis que duu el seu nom és molt notable, amb una forta projecció exterior i un prestigi creixent entre els think tanks de tendència democristiana europeus. Pujol és un productor de discurs, els editorials que publica al seu butlletí setmanal li serveixen per ser present a l'àgora pública, la seva extensa xarxa de contactes li permeten portar a Catalunya personatges de primera fila o fer-se acompanyar per destacats empresaris o intel·lectuals en esmorzars oberts a la premsa que aprofita per mantenir greixades les relacions amb els mitjans. Ningú com ell, deu pensar, pot defensar millor el seu llegat, l'empremta històrica del polític català més important de l'últim mig segle.

Al corrent de tot
Ell s'esforça per situar-se per sobre del fragor de la batalla mediàtica diària, per parlar només de política amb majúscules, però ho sap tot, està al corrent de la més petita picabaralla, de les declaracions d'uns i altres. Si el burxes una mica, salta i s'ha de mossegar la llengua: "Això no m'ho posis, eh?". Pujol es coneix molt bé i sap què pot dir i què no, i sap també quin pot ser l'efecte de les seves paraules. I precisament per això intenta cenyir-se al màxim al guió de polític retirat, de personalitat que, des de la seva àmplia experiència, pot fer diagnòstics amb perspectiva històrica sobre els grans moviments de fons que sacsegen la societat. En el cas d'aquesta entrevista es tractava, en principi, de fer balanç del cafè per a tothom. Res de política petita, res de coses internes de partit. En la pràctica això vol dir que la conversa es converteix en un curiós estira-i-arronsa entre periodista i entrevistat, entre un buscador de titulars i un home que entraria encantat en el combat però que també ha de pensar en la posteritat . Ell és un estadista (va ser Español del Año del diari Abc ) i gaudeix d'un gran prestigi a Espanya, on sovint s'oblida el seu perfil nacionalista per destacar només la seva contribució a la governabilitat i a èxits com l'entrada a l'euro. Aquest divendres, sense anar més lluny, va inaugurar un congrés de metges rurals a Madrid.

Cura per la imatge
Però res d'això és per atzar. Pujol no acceptaria mai constar com a assessor d'una multinacional cobrant quantitats astronòmiques com fan Felipe González (Gas Natural), José María Aznar (Endesa) o Gerard Shroëder (Gazprom). Cuida la seva imatge i les formes sempre acompanyen, complau els seus convidats, es disculpa si va amb retard i mira que no el falti de res, siguin cafès o lectura. S'interessa, més enllà de la política, per tot el que es mou al país. Es mostra interessat, per exemple, pel projecte del diari ARA. "M'agrada, m'agrada, però ja dóna això?", diu amb un posat d'incredulitat al rostre. I això que al seu despatx de diaris no n'hi falten: hi arriba premsa escrita de mig món, en especial l'alemanya, la francesa i l'italiana.

L'espanyola li queda més lluny. Quan li preguntem per l'article de Javier Cercas a El País sobre la derrota del PSC, ens recorda que fa 28 anys que va prometre no llegir aquest diari (arran de l'afer de Banca Catalana), i des de llavors ho ha complert al peu de la lletra. De Cercas n'elogia molt el llibre sobre el 23-F, Anatomía de un instante , però remarca que desatén un aspecte important com és el factor territorial com un dels desencadenants del cop d'estat. I en això ell sí que és una font de primera mà.

President de CDC
Però tornem a l'inici. És en realitat un polític retirat? Cal dir que Pujol és encara president de Convergència Democràtica , i que tot i que és un càrrec simbòlic (el secretari general és Artur Mas, que alhora és president de la federació de CiU), li permet assistir a reunions del partit i dir-hi la seva. Perquè, com dèiem, Pujol és ara un productor de discurs, i la seva influència és molt notable en el llenguatge dels seus correligionaris. De Mas, no cal dir-ho, però també d'altres com Josep Antoni Duran i Lleida, que sempre ha maldat per reivindicar-se com l'autèntic successor de Pujol. Els missatges que Duran està llançant aquests dies sobre l'estat autonòmic coincideixen molt amb el diagnòstic que en fa l'expresident. És més que probable que al pròxim congrés de CDC Pujol hagi de renunciar a la presidència, sobretot si el seu fill Oriol és escollit secretari general. Tampoc és qüestió de donar una imatge de partit dinàstic...

Però de tot això no en parlem. No toca. L'important és que a Espanya ja fa almenys una dècada que van arribar a la conclusió que calia acabar la feina, esborrar la diferència catalana, i que el capítol de l'Estatut ha estat només un petit parèntesi. Per sort ara hi ha un Govern seriós per fer-hi front...

Sense saber gaire com, marxes del despatx carregat de paperassa i llibres. I és que al llarg de l'entrevista Pujol ha cridat una documentalista mitja dotzena de vegades per demanar fotocòpies d'articles, editorials del butlletí del Centre d'Estudis o fins i tot un mapa d'Espanya del 1854. Quan s'acomiada a la porta (que alguna vegada ha obert ell en persona per sorpresa del visitant), la sala d'espera ja està plena (hi reconeixem l'exconseller Joan Guitart) i al replà encara hi ha més gent. Potser massa per ser només el despatx d'un polític oficialment retirat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT