Entre el vot i la revolta

BarcelonaAvui es veuran cara a cara dues maneres d'entendre la participació en els afers públics: el ritual del sufragi, el vot a l'urna a una candidatura organitzada mitjançant partits polítics (una fórmula que s'ha mantingut gairebé inalterada des del segle XIX), contra l'ocupació de l'espai públic i el desafiament a l'ordre establert, a unes lleis titllades d'obsoletes i a un sistema cada vegada més qüestionat en el seu conjunt. Precisament, l'absència de violència és el que converteix el moviment dels indignats en inatacable per part del sistema democràtic, que té en el dret de reunió un dels seus puntals (i és el primer que se suspèn a llocs com Síria, on la revolta sí que és sagnant i els manifestants s'hi juguen la vida).

És en aquest context que avui se celebren eleccions municipals a Catalunya i a la resta de l'Estat, on també hi ha eleccions autonòmiques a 13 comunitats, entre elles el País Valencià i les Illes Balears. Més enllà, doncs, del repartiment del pastís del poder municipal i autonòmic, avui la classe política s'hi juga alguna cosa més: la seva credibilitat davant d'una joventut per a la qual els partits polítics no són més que andròmines extemporànies, una maquinària al servei d'interessos personals i una via d'ascens social per aquells que no tenen prou talent com per intentar-ho per si sols. És molt cru, però aquest és el diagnòstic compartit a la plaça Catalunya i a la resta d'acampades que esquitxen la geografia hispànica.

Toc d'atenció als polítics

"Potser no en sortirà gran cosa, però almenys els haurem donat un bon ensurt", explicava un noi la matinada de diumenge a l'epicentre de la protesta catalana. De moment tot apunta que la cosa no anirà més enllà d'un toc d'atenció, com ja ho van ser les protestes anti-Bolonya, les manifestacions contra el G-20 o contra la guerra de l'Iraq. Però si l'atur juvenil és del 40% l'abstenció entre aquest col·lectiu es pot disparar avui a cotes superiors al 50%. Més que desafecció, llavors, caldria parlar d'autèntica desconnexió.

Per això avui l'índex de participació pot fer estralls en la demoscòpia. En principi les protestes són contra tots els partits, però alhora també promouen una certa presa de consciència de la situació actual i la necessitat de canviar les coses. Un còctel explosiu que ningú, a hores d'ara, és capaç de calibrar en les seus dels partits. Impossible fer pronòstics.

A Catalunya, abans del fenomen 15-M, la partida estava plantejada en uns altres termes: en joc hi havia l'avantatge socialista a les grans ciutats i, de retruc, el clàssic repartiment de poder entre PSC i CiU. De fet, el PSC es juga avui continuar sent un partit gran. Si perd Barcelona i Girona i retrocedeix en els seus bastions, CiU podrà dir que Catalunya té a partir d'avui un sol partit hegemònic, un altre de mitjà i metropolità, i un seguit de formacions petites condemnades a jugar un paper secundari en aquest nou paradigma.

Paral·lelismes amb el 2003

És a Barcelona on es decidirà tot. Xavier Trias ha somiat amb una campanya com la que va entronitzar Artur Mas fa només cinc mesos, de to optimista i missatges suaus, mentre que el seu rival, Jordi Hereu, s'ha encomanat a l'esperit de remuntada de Pasqual Maragall davant Miquel Roca l'any 1995 i la a por a la dreta que va permetre a Felipe González una última victòria in extremis el 1993. Finalment, però, la campanya amb la qual hi ha hagut més paral·lelismes és amb la de les catalanes del 2003, en què un candidat més jove però amb una pesada llosa (Artur Mas) va salvar els mobles davant d'un candidat més veterà i amb el vent de la història a favor (Pasqual Maragall). Mas es va consolidar llavors amb una remuntada insuficient, més o menys com el que els sondeigs preveuen per a Hereu. Per tant, si no hi ha un tomb d'última hora, Trias serà alcalde, però haurà d'encomanar-se a una aritmètica infernal.

Girona i Badalona es disputaran també aquesta nit el títol de segon titular destacat de la jornada. CiU aspira a trencar el monopoli socialista gironí, mentre que el PSC aspira a convertir Jordi Serra en l'heroi que va derrotar la campanya xenòfoba de García Albiol, en l'última esperança contra la demagògia antiimmigració. Si fracassa, Badalona serà un dels triomfs que Mariano Rajoy exhibirà com a palanca del canvi. A canvi, el preu que caldrà pagar és que Catalunya quedarà marcada en vermell en el mapa europeu de la xenofòbia.

Al País Valencià Francisco Camps viurà la seva última nit de glòria abans d'iniciar el seu particular calvari judicial. L'única incògnita és si els nacionalistes de Compromís aconseguiran per fi entrar a les Corts tots sols. A les Balears, el retorn de la dreta al poder està més que cantat, tot i els nombrosos escàndols de l'era Matas. La divisió de l'esquerra ha estat, un cop més, el seu principal enemic.

Però sens dubte, qui més es juga aquesta nit és José Luis Rodríguez Zapatero. Una derrota contundent i la pèrdua de Castella-la Manxa farien insostenible la seva continuïtat. Així, aquell que també va arribar al poder impulsat per un moviment d'indignats, tindria el final més trist imaginable. L'esperança blanca de l'esquerra, el dels crits de "no ens fallis", haurà d'enfilar la porta de sortida amb la cua entre cames i humiliat per un Rajoy insubstancial.