El xòuman número 1
DÉU I PUJOL La diada comença a missa. El president arriba al Palau de la Generalitat amb vestit gris, corbata blava, insígnia de Catalunya a la solapa. De la butxaca de l'americana se li escapen unes notes plegades. Al seu costat, la Marta. M'hi acosto, em presento i pregunto: ¿Feia molt temps que no anava a missa un dilluns? Sí. A missa hi vaig els diumenges, i algun dissabte que val per diumenge. Aquest diumenge hi tornaré perquè dilluns no val per diumenge. ¿La fe és l'últim que es perd? La fe ha de ser forta. ¿La seva ho és? Ho procuro, sí.
JOBS I PUJOL L'ordre del dia és atapeït: entrevistes, firmes, compromisos personals. Tot perfectament cronometrat. En un dels trasllats, al seu costat a dins del cotxe oficial -un Volkswagen Passat- aprofito per regalar-l'hi un llibre: la biografia de Steve Jobs. Se'l mira i el fulleja. ¿Se'l llegirà? Llegeixo molts diaris i tinc poc temps per als llibres i 649 pàgines són moltes, però dono molta importància a les noves tecnologies. Li agafo el llibre i li ensenyo una frase que he subratllat: Només els que són prou bojos per creure que poden canviar el món, són capaços de fer-ho. ¿Vostè ha estat prou boig? Jo ho he fet tan bé com he sabut.
JENNIFER I PUJOL Pujol és sec i directe en les maneres. És proper en el tracte però desprèn autoritat i respecte. Al llarg del dia observo com la gent s'hi dirigeix amb cortesia, discreció i consideració. No hi ha cops a l'esquena, tot són salutacions amables i cordials, molt respectuoses. Ell té temps i paraules per a tothom. Enfilem cap a El matí de Catalunya Ràdio tard: No passa res, en lloc de tres minuts de publicitat, que en facin sis! Arriba, seu i arrenca un discurs vitalista i optimista. Destila il·lusió. Comparteix taula amb Ferran Adrià. Monopolitza l'entrevista allà on va i només parla del que ell vol parlar. ¿Què, ara vols canviar de tema? Doncs no, abans deixa'm acabar! Cada cop que obra la boca deixa anar un titular: un xòuman.
SÍLVIA I PUJOL Després de Catalunya Ràdio toca RAC1. Allà se'l rep amb una ovació total. El president és el focus d'atenció allà on va. Un cop més, aquí fa i desfà a la seva mida i culmina la seva intervenció amb un duet tête à tête amb Els Catarres. Després d'entonar: Jo que voto Convergència i que tinc somnis eròtics amb en Jordi Pujol, el president deixa anar un definitiu: Oh! Jennifer. De nou, el públic a la butxaca. Riu lleugerement, inclina el cap a la dreta i gesticula només amb la mà dreta. Acabada l'entrevista, baixa de l'escenari, saluda a dreta i esquerra i busca Sílvia Pérez Cruz. La localitza, li agafa el braç i li diu: Cantes molt bé. I a més, ets molt guapa.
MARTA I PUJOL Caminem fins a la parada de llibres de CDC. Anem de costat i plouen felicitacions per totes bandes. Ell, de nou, temps per a tothom. Entre conversa i conversa intento colar alguna pregunta. Algunes les ignora, d'altres les respon de manera breu. I només fa llargues dissertacions sobre el que li interessa -i que sovint no he ni preguntat-. Insisteixo: ¿Ha regalat la rosa, ja? No. Quan l'hi comprarà a la Marta? Ho hauria de fer ara, però no tinc temps: n'he de trobar una de maca. ¿És romàntic? Ho dec ser una mica, sí. ¿L'emociona aquest dia? És un dia que em fa feliç. És una festa molt bonica i que ens honora com a país. Com ho celebrarà? Dinaré amb la meva dona i cap al tard sortirem a comprar un llibre. I ella, quin li regalarà? Potser el tercer volum de les meves memòries: encara no el tinc.
INDEPENDÈNCIA I PUJOL Allà on firma -Palau Robert, Abacus, Proa- la dinàmica se succeeix de manera similar: la cua sempre és llarga -s'intueix que serà número u- i ell es pren una mitjana de dos/tres minuts per cap. Firma en silenci després de preguntar: Com es diu i què li poso? Quan la resposta és vostè mateix, ell contraataca: Però jo no el conec pas, a vostè! Quan li donen instruccions sobre què anotar -Independència o mort- ell ho descarta: Això ja ho posarà vostè. Abans d'escriure res, pensa, tanca els ulls i fa volar les pàgines del llibre. Finalment escriu i firma amb seguretat. Incansable, un darrere l'altre.
PUJOL, NÚMERO 1 Abans de marxar, li confirmo que oficialment s'ha convertit en el número u de no ficció de la diada i em respon amb un tímid i humil: Ah, això està bé. Una actitud discreta lluny de l'agosarament dels escenaris. Rescato el llibre de Steve Jobs i li llegeixo una última frase: Viu cada dia com si fos l'últim. Algun dia tindrà la raó. ¿Vostè ho fa? Somriu, ignora la meva pregunta i murmura cap endins: Sí, algun dia tindré la raó.
