Xavier García Albiol enfila, perfectament clenxinat, el carrer de Pau Piferrer. El líder del PP de Badalona es passeja per la Salut almenys un cop per setmana. No s'estalvia petons i encaixades amb els veïns queixosos. Als estrangers que passen per la mateixa vorera els regala indiferència.
S'acosten les eleccions municipals i és el moment d'esgarrapar vots. Cada conversa que enceta el regidor incideix en el malestar. "Què us sembla això que diu l'alcalde que les coses han millorat al barri?", insisteix García Albiol als veïns. Aquest sector perifèric de la ciutat acull bona part de la població immigrant i un nombrós grup de gitanos romanesos (la meitat dels 700 romanís que viuen a Catalunya estan instal·lats a Badalona). Aquí el discurs populista troba un terreny adobat. Només cal regar-lo adequadament.
Inseguretat o incivisme?
La realitat de Badalona, amb un 14% d'estrangers, s'ha de diferenciar de la de Salt (41%), tot i que es transmeti una percepció de conflicte similar. En els barris en què la fotografia urbanística i social és més complexa -com la Salut, Llefià o Sant Roc-, s'ha imposat una associació entre immigració i delinqüència, alimentada per les tesis més incendiàries. En aquest entorn, els missatges de més policia i menys mediadors acaben arrelant.
Al voltant de la plaça d'Antonio Machado, els veïns autòctons han interioritzat el problema de la inseguretat, però a l'hora d'enumerar els delictes més habituals, la relació es limita a actes d'incivisme. Citen el soroll i les molèsties a les escales, els casos de mendicitat i una ocupació dels carrers i de les places que genera malestar. "Puc fer que marxin d'aquí", afirma García Albiol, referint-se al col·lectiu de gitanos romanesos, el més estigmatitzat. És una solució? "No ho sé. A mi només em preocupa la meva ciutat", respon el regidor sense immutar-se.
Fan falta recursos per mitigar la percepció que l'incivisme domina la vida pública. Un informe de la Fundació Pere Tarrés sobre vulnerabilitat i cohesió social a Badalona (març del 2010) apuntava que aquest sector de la ciutat era "d'alt risc" per la densitat de població, el percentatge d'immigració i l'acumulació d'habitatges sobreocupats. Els pisos pastera, origen de la crisi del 2007, han contribuït a accentuar l'estampa de degradació del barri i, de retruc, han tensionat la convivència a les escales. L'Ajuntament defensa que en els últims quatre anys s'ha reduït el nombre d'immobles amb massa inquilins (de 150 a 50).
La crisi econòmica, però, no és el millor context per eradicar la precarietat. Ho retrata la Fundació Secretariat Gitano en l'última memòria, que parla d'habitatges que acumulen una mitjana de 18 inquilins. Lluís Vila, educador que treballa amb els gitanos romanesos, lamenta: "Hi ha hagut un retrocés en la percepció que tenen els veïns del conflicte. Molta gent que havia fet un esforç per ser comprensiva ha dimitit. A la gent no li parlis de solucions a 15 anys". Vila recorda que aquest col·lectiu practica l'economia de subsistència, un camí al marge de la societat que no sol ser comprès.
