Els anys de l'oblit: El MNAC treu dels llimbs l’art català de postguerra

BarcelonaL’eliminació del límit cronològic entre el Museu Nacional (MNAC) i el Museu d’Art Contemporani (Macba) l’any 2012 ja va donar els primers fruits amb la gran exposició d’Antoni Tàpies que el MNAC va acollir l’any següent. La nova presentació de la col·lecció permanent, inaugurada el setembre passat, també va reflectir que l’atenció de l’art català contemporani és una de les seves missions. A partir d’avui i fins al 25 d’octubre hi entra de ple amb l’exposició temporal Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977.

La mostra no és un punt final ni la culminació d’una tesi, sinó tot just el tret de sortida per a futures investigacions i exposicions sobre aquest període. “És el primer pas d’una revisió profunda, un camp de joc. Hi ha feina per a molts anys. Són uns anys d’una intensitat, una riquesa i una complexitat, des del punt de vista de la creació artística, molt gran”, va dir Pepe Serra, el director del Museu Nacional, que també va assumir tasques de comissariat del projecte, juntament amb el cap de col·leccions del museu, Juan José Lahuerta, després que el comissari inicial, Valentín Roma, se centrés en la seva feina al Macba, d’on va ser cessat al març arran de la polèmica de La bèstia i el sobirà.

A més de prolongar les línies teòriques, la mostra també ha implicat canvis en la distribució de les sales d’exposicions temporals. Del segon origen, de fet, posa de nou en evidència les limitacions d’espai i pressupostàries del MNAC. “Hem de continuar fent aquesta tasca d’investigació i hem de fer-ho des de la col·lecció permanent. Però per poder-ho fer necessitem més espai, més diners i més equip”, va reclamar sense embuts el director.

Qui és qui en l’art de postguerra

La mostra està formada per 194 obres de 104 artistes i col·lectius, com Francesc Català Roca, Modest Cuixart, Josep Llorens Artigas, Antoni Cumella, Antoni Tàpies, Romà Vallès, Joan Brossa, Josep Guinovart, Sílvia Gubern, Carlos Pazos, Frederic Amat, Alfons Borrell, Albert Ràfols-Casamada, Amèlia Riera, Àngels Ribé, Fina Miralles, Jordi Benito, Joan Vila Casas, Leopoldo Pomés, Joan Miró, Antoni Clavé, Josep Maria Subirachs, Antoni Miralda, Ferran Garcia Sevilla, Antoni Llena, Maria Girona i Miquel Barceló. Prop de la meitat de les peces provenen de la col·lecció del Macba -moltes de les quals de la col·lecció Salvador Riera-, i la biblioteca del MNAC hi ha aportat més de 400 documents de l’època, com fullets d’exposicions en galeries, invitacions i altres materials, que complementen les obres.

El recorregut de la nova col·lecció permanent del MNAC finalitza amb una sala dedicada a Dau al Set. El de la mostra Del segon origen arrenca amb un brodat de Josefa Tolrà i la primera escultura de canya de Moisès Villèlia. La tria d’aquestes dues peces prolonga el recorregut cronològic, però, en canvi, representa un gir conceptual a l’hora d’abordar l’art des dels anys 50 fins als 70, perquè no torna a Dau al Set. “Els artistes de Dau al Set sí que volien recuperar les avantguardes històriques. Però el 1950 les circumstàncies de l’art canvien completament. Realment les avantguardes que es produeixen a partir d’aleshores, com l’ action painting i els informalismes, ja no tenen cap relació -ni tampoc el funcionament del mercat ni la distribució de l’art- amb el que havia passat als anys 20 i 30. El que es fa en aquesta època a Catalunya, a Barcelona, on es va viure una situació molt complicada, no és recuperar el que havia passat 30 o 40 anys abans, sinó refundar les coses”, va explicar Juan José Lahuerta.

Diàlegs i disparitats artístics

“L’exposició es desplega com una col·lecció de xocs d’intensitats i de diàlegs i disparitats que s’estableixen entre alguns autors”, va explicar Roma. “A l’exposició hi ha moltes fractures dels relats històrics: no només hi ha alguns artistes molt interessants que no han sigut prou analitzats, sinó que estan drenant els discursos hegemònics. Una missió d’aquesta exposició és posar l’atenció en com aquests artistes desborden els discursos historiogràfics”, va subratllar el comissari. “El marc tradicional de la historiografia tradicional parteix de Dau al Set, el 1948, i arriba fins a les acaballes de Grup de Treball. I nosaltres l’hem mogut dos anys endavant. Hem volgut passar per damunt de les connotacions de l’any 1975 i del caràcter de mite originari de la modernitat a Catalunya que té Dau al Set, perquè creadors com Josefa Tolrà, el cineasta José María Nunes, les escenografies d’Antoni Clavé i el treball performatiu de Joan Brossa també són essencials”.

La mostra inclou imatges de la manifestació de la CNT, a la qual va assistir Frederica Montseny, celebrada davant el Palau Nacional el 2 de juliol del 1977. “Aquestes imatges ens conviden a pensar la Transició a Catalunya des d’uns altres paràmetres”, va concloure Roma. Durant el recorregut, el públic trobarà contrastos i connexions reveladores, sorgides de les afinitats que es poden observar en les obres. En l’àmbit dels anys 50 un cap academicista de Joan Rebull, titulat Cristina, representa la continuïtat del Noucentisme en aquesta dècada. Al costat té una altra testa, Cap (de turc), del 1956, de Xavier Corberó, molt més trencador.

A Catalunya també es va produir el debat que hi havia a França entre la pintura figurativa i l’abstracta, i a la mostra està reflectit per les pintures de Jordi Curós i Esther Boix posades al davant de les de Romà Vallès i Antoni Tàpies. També es produeix un contrast curiós entre la gran pintura que el Grup Gallot de Sabadell va fer a la plaça de Catalunya de Barcelona el 24 de setembre del 1960 i les que Joan Miró va fer als finestrals del Col·legi d’Arquitectes el 1968.

L’art de postguerra és una de les assignatures pendents del Macba i del MNAC, en les últimes dècades. Pepe Serra va agrair la tasca que han fet altres centres d’arreu del territori. “Aquesta exposició vol ser també un reconeixement als historiadors que han treballat en aquest període, a les galeries d’aquell moment, als artistes, a les famílies i als amics dels artistes: hi ha un conjunt de persones que en un moment en què l’art d’aquests anys estava als llimbs des del punt de vista institucional van recuperar les seves obres, les van guardar i van lluitar per promocionar-les”. El pressupost de Del segon origen és de 220.000 euros, aportats pels dos patrocinadors de l’exposició, l’empresa Agrolimen i la Fundació Abertis.