Publicitat
Publicitat

Addictes als colors de Yago Hortal

L’artista comparteix exposició amb Peter Halley a la galeria Senda

No hi ha marxa enrere després d’haver vist una obra de Yago Hortal: el seu estil inconfusible, de colors llampants i grans traços expressius, queda a la retina de l’espectador i l’atrapa. Es pot comprovar a la galeria Senda fins dimecres. Tres llenços de grans dimensions creats recentment al seu estudi del carrer Sant Pere més Baix, a quatre passes de la galeria (Trafalgar, 32), mostren la depuració a què està arribant la seva obra. Hi ha els fluorescents, les formes dirigides i els esquitxos atzarosos, però ara el caos sembla resumir-se en una única pinzellada gegant de mil colors.

A la Senda hi exposa amb el nord-americà Peter Halley. Va ser idea del veterà artista, compartir l’espai: tres grans noves teles de Halley, amb el seu joc de cel·les geomètric i fluorescent, conversen cara a cara amb l’organicitat explosiva d’Hortal. El català compra la interpretació que Halley representa l’estructura que aguanta la societat, tancada i ordenada, i ell pinta les partícules que la conformen si fem un zoom. Junts han creat cinc prints, encreuant idees i esbossos via correus electrònics, unes composicions que mostren tant el que els uneix com el que els diferencia.

Rere cada pinzellada dels llenços d’Hortal s’intueix el moviment del cos del pintor. Cada vegada és menys recargolat, més simple, però en canvi ha guanyat colors. “L’estil el vaig trobar com a rebuig d’una escola acadèmica i encorsetada que no m’agradava, a Sevilla”, recorda. Allà va fer el canvi de la figuració a l’abstracció, i l’experimentació posterior l’ha conduït fins aquí. “Abans em perdia per trobar coses, perquè estava investigant. Ara vaig més directe al que vull fer, però, com amb la meva pintura, sempre hi ha un punt de descontrol. És aquest caos controlat de la meva feina”, explica.

Fa nou anys que Yago Hortal va guanyar el premi a la Pintura Jove de la Sala Parés, que li va suposar el primer impuls. Ara, als 32, l’artista no pot viure aliè a l’interès que desperta la seva obra al mercat perquè la galeria li sol·licita més producció. Ell va al seu ritme. Treballa per famílies de quadres que evolucionen junt amb els seus interessos i l’entorn on viu -titula les obres amb les sigles de l’estudi on treballa i un número-. “Intento viure molt al dia, no faig plans. En aquest sentit, l’obra és molt directa. M’influencia la música que escolto, la gent amb la qual estic, la conversa d’ahir a la nit. És una pintura del moment”, admet. Per això està pensant a marxar de nou a l’estranger, després de l’etapa berlinesa (2010-2013), tot i que moure la seva infraestructura sigui complicat. Potser anirà als Estats Units, potser a Sud-amèrica. “Busco estímuls nous. Quan viatges estàs amb el cap més obert”, diu. Per exemple, els seus quadres de petit format i gran gruix de capes de pintura -que van escassos, perquè costen mesos d’assecat- va començar a fer-los a Alemanya perquè tenia un estudi petit i moltes ganes de tacar-se.

Hortal és conscient de la seva projecció. Li han proposat de pintar rellotges, vambes, cotxes, planxes de surf... però Hortal és caut i selectiu a l’hora d’embarcar-se en nous projectes internacionals, tant exposicions com marques. “No vull cremar la meva imatge ni tampoc que es perverteixi la meva feina”, justifica, escamat. Ha batallat durant dos anys als jutjats per demostrar que la firma d’alta costura anglesa Preen li va plagiar l’obra.

Més continguts de