Adele, una diva pop terrenal

BarcelonaLa diva del pop Adele, de nom complet Adele Adkins, va actuar ahir al Palau Sant Jordi en la primera de les dues úniques cites a l’Estat dins la seva atapeïda gira europea per presentat el seu últim disc, '25'. La britànica va actuar amb les localitats esgotades i avui ho tornarà a fer també amb el cartell de 'sold-out' penjat (16.000 espectadors cada nit, segons dades de l’organització). Les entrades es van exhaurir al cap de pocs minuts de posar-se a la venda. La mateixa tònica van seguir els 49 concerts que conformen tant aquest aquest 'tour' continental com els que farà a partir de l’estiu als Estats Units, on va esgotar 750.000 entrades per a 54 concerts en pocs minuts. Les xifres fan vertigen. Adele va camí de convertir-se en una cantant associada a dades estratosfèriques. I, a més, dins d’uns paràmetres clàssics per a la indústria musical: Adele encara ven discos físics. Una prova d’això són els 17 milions de còpies que va vendre de '25' en tan sols sis setmanes a tot el món. Una possible explicació seria la capacitat de connectar amb un públic intergeneracional que encara valora el simbolisme que pot tenir l’àlbum. Precisament aquesta varietat d’edats és la que es podia veure ahir al recinte de Montjuïc: molts matrimonis, famílies completes amb nens, grups de dones madures, parelles gais...

Estratosfèrica va ser també la rebuda que va tenir Adele quan va aparèixer. Sortint des d’una plataforma mòbil al centre de la pista entonant el 'hit' 'Hello'', el públic va posar al límit la capacitat de reverberació del Palau Sant Jordi amb una ovació ensordidora. Doncs sí, hi havia algú a l’altra banda. Paradoxalment, la intimitat que demanava aquest tema i també el posterior, 'Hometown glory' -del seu disc de debut, '19' (2007)-, va quedar respectada per la sobrietat de la posada en escena: només una cantant amb una veu torrencial i un vestit llarg negre amb lluentons. Ja a l’escenari principal, després de travessar a peu les primeres files d’espectadors, no va ser fins al neosoul de 'One an only' , del disc '21' (2011), que la cortina que tapava la resta de l’escenari amb la banda es va aixecar i va deixar al descobert una enorme pantalla i una banda amb secció de cordes i vents que en alguns temes van aportar un toc orquestral al concert. No hi faltava el piano de mitja cua, instrument clau en moltes de les seves cançons.

El refinament, però, va desaparèixer momentàniament quan Adele es va dirigir al públic per primera vegada i va fer gala del seu caràcter espontani i el seu llenguatge planer. Va saludar efusivament els assistents, va ironitzar sobre els espais buits que hi havia a la pista en les zones pròximes a l’escenari -zones amb les entrades més cares- i va aplicar el seu humor britànic esmolat: "Si heu vingut a ballar, aquest és el concert equivocat".

Entre el cel i la terra

El seu riure estrident i les seves bromes, amb un punt d'autoparòdia, van ser una constant durant tot el concert i van ajudar a compensar el dramatisme a gran escala que traspuaven la majoria de les seves cançons, balades de gran intensitat emocional, desamors i exigència vocal, com 'I miss you'. En alguns moments, però, aquesta constant comunicació amb el públic feia que el concert no fos del tot dinàmic i el clima aconseguit quedés entretallat. Les seves intervencions, cent per cent terrenals, convivien de manera curiosa amb temes que buscaven enlairar-se, com 'Skyfall', de la banda sonora de la pel·lícula homònima de James Bond. Abans d’interpretar-la, va recordar la quantitat de gerres de sangria que es va beure en la seva anterior visita a Barcelona. El tema va sonar poderós i grandiloqüent, amb tota la banda a ple rendiment. La veu d’Adele sonava madura i enorme, sense filigranes vocals innecessàries i sobreactuades, buscant el matís dins de la potència, potser a mig camí entre Shirley Bassey i Dusty Springfield. Tres petits recessos en forma de balades ensucrades com 'Million years ago',cantada en format acústic acompanyada per dos guitarres espanyoles, i 'Don’t you remember' i 'Send my love (to your new lover)', en format cambrístic, van deixar palès que, sense tota la banda, la veu d’Adele creix sense oblidar la recerca d’aquest matís.

Després de 'Make you feel my love', una versió de Bob Dylan habitual en els seus concerts, Adele va enfilar el final del repertori enllaçant alguns dels seus temes més coneguts, que van ensorrar el recinte, com el primerenc 'Chasing pavements' i 'Someone like you' i 'Set fire to the rain', que va interpretar de nou al mig de la pista amb el suport de retroprojeccions ben trobades. 'All I ask', 'When we were young' i 'Rolling in the deep' van posar punt final a dues hores d’un concert intens que va transitar constantment entre el cel i la terra.