“Agraeixo que la meva lluita hagi sigut llarga”
Adrien Brody recorda els seus inicis com a actor anònim en l’homenatge que li ret el Festival de Locarno
LocarnoAmb 44 anys, Adrien Brody va rebre el cap de setmana passat el premi honorífic Leopard Club en el marc del Festival de Cinema de Locarno i va participar en trobades amb el públic i la premsa en què va parlar loquaçment no només de la seva carrera sinó de l’ofici d’actor i d’altres activitats com la pintura o la publicitat. Havent debutat amb només 16 anys al film Històries de Nova York (1989) -on intervenia al fragment dirigit per Francis Ford Coppola-, el 2002 la seva carrera va fer un gir definitiu quan es va convertir en el protagonista d’ El pianista, de Roman Polanski, paper per al qual va obtenir l’Oscar, entre altres premis. Però el personatge de Wladyslaw Szpilman, supervivent real del gueto de Varsòvia durant la Segona Guerra Mundial, no només li va proporcionar èxits professionals: “Després d’ El pianista vaig estar deprimit tot un any. No era només depressió, sinó un dol”.
La repercussió aclaparadora del film, pocs anys després que el seu paper a La fina línia vermella (1998) de Terrence Malick fos “reduït dramàticament”, va tancar un període de 17 anys en què l’actor va portar una vida gairebé anònima: “Quan mires al passat és fàcil caure en la nostàlgia i oblidar el dolor i la desesperació provocats pel fet de viure en l’anonimat coneixent el teu potencial”, va dir l’actor. I no només no ho oblida sinó que es mostra agraït: “No tornaria a aquella vida però hi havia bellesa, i no oblido tampoc la seva simplicitat. La gran pèrdua, però, és la capacitat d’observar els altres sense ser observat abans, que és l’eina clau de l’actor. Agraeixo que la meva lluita hagi sigut tan llarga”.
Interpretar Dalí, “alliberador”
Brody va sorprendre tothom quan va destacar, d’entre tots els seus personatges, el d’un film escassament recordat: Estimar al límit (2001) de Peter Sehr, “una història d’amor basada en una obra japonesa reinterpretada per un exfísic alemany i explicada des d’un punt de vista novaiorquès”. A més, va confessar que interpretar Dalí a Midnight in Paris (2011) de Woody Allen va ser una experiència “fantàstica i alliberadora, encara que massa curta”.
Pel que fa al seu propi mètode de treball, va resumir-lo en “com menys millor”, és a dir, apropar-se tant com pugui a la sensació o a l’experiència que ha de representar i transmetre: “Per sentir el fred jec a la neu quan rodem en llocs freds, si he de coixejar em poso pedres a les sabates i si he d’interpretar una minusvalidesa estic en contacte amb persones que la tinguin”, explica.
La intensitat amb què s’expressa pot sobtar si es recorden les seves participacions en publicitat de moda: “Accepto que puguin semblar superficials, però hi ha art en qualsevol cosa que fem -va defensar-. També en el cinema hi ha superficialitat, s’ha de saber trobar l’equilibri”. De fet, l’art l’ha tingut ocupat més que la interpretació durant els últims anys, ja que s’ha dedicat a la pintura, una disciplina que li permet “una autonomia creativa no assolida pels actors”. Fill de la fotògrafa Sylvia Plachy -que va exercir com a tal de manera anònima durant la trobada de Brody amb el públic fins que l’actor la va delatar- i atès la “ master class amb Roman Polanski de sis dies a la setmana durant sis mesos en el rodatge d’ El pianista ”, l’intèrpret va considerar “inevitable” que algun dia ell mateix dirigeixi un film.
