Publicitat
Publicitat

Ai dels intolerants a la lactosa!

Com tantes altres coses mal vistes socialment i que prohibim als fills, la violència és tan visible a tot arreu que fins i tot un acaba pensant que, al cap i a la fi, la gent deu ser inusualment pacífica, ja que és capaç d'aïllar-se d'un fenomen tan omnipresent i espectacular. Si l'art finisecular té una característica és la seva desmesurada violència i la manera com s'hi complau: la pel·lícula en què sempre pensem en parlar de violència, La taronja mecànica (Stanley Kubrick), és la que, amb l'excusa de convertir-la en matèria de reflexió, acaba transformant-la en un espectacle fascinant, total i aclaparador.

I la violència, així en abstracte i pura i dura, és el que pretén investigar Franck Thilliez al seu nou thriller , Gataca , després de l'èxit obtingut amb La síndrome E. Ell mateix ens informa a l'epíleg que si la seva novel·la anterior tractava el tema de la violència en la societat contemporània i com es propaga, el darrer llibre vol abordar l'eix cronològic: com ha evolucionat des dels primers homes fins a la civilització moderna, per quins mitjans s'ha propagat, i si és genètica o cultural. I s'ha de dir que l'autor s'hi abraona amb decisió i coratge, i que pràcticament no hi ha regió del saber modern que no remeni i embolic on no es fiqui.

Thilliez recupera els dos policies de La síndrome E, Lucie Henebelle i Franck Sharko: ella amb el trauma d'haver perdut les filles a mans d'un inexplicable assassí, i ell el típic policia amb més passat que present i que encaixa dintre de la clàssica tipologia d'agent divorciat, amb problemes d'alcohol i violent, i en el seu cas hi hem d'afegir problemes psiquiàtrics que el van dur a ser internat al mateix manicomi on s'estava l'assassí de les filles de la Lucie. Els dos, que havien estat amants i fa temps que no es veuen, es tornen a trobar ara per investigar l'estrany crim de l'Eva Lotus, una noia trobada a la gàbia dels primats d'un centre de primatologia, jove, maca i que estava embarcada en una singular investigació en què al principi guaiten molts fils que els nostres investigadors hauran de lligar. A partir d'aquí es desplega tot l'entrellat d'un thriller en què els personatges van constantment d'un lloc a l'altre i en què se'ns posa al corrent dels darrers descobriments en el camp de la genètica, la biologia evolutiva, l'antropologia, l'eugenèsia, la intolerància a la lactosa i moltes altres coses més o menys interessants. S'ha de dir que Thilliez sap donar energia al relat i barrejar molt bé la part científica amb la part policíaca, a costa, també s'ha de dir, d'aplanar els personatges fins a deixar-los com paper de fumar. I això que hi surten un genetista psicòpata, un autista savant , un antropòleg que viu amb una tribu brasilera com el coronel Kurtz d' El cor de les tenebres , i una tribu del Brasil en què els investigadors troben la resposta a tot l'enigma: la violència forma part del seu ordre social i l'utilitzen per evitar la gerontocràcia, un dels pitjors virus de la terra, se'ns diu, i la culpa que el món occidental vagi com va.

La idea bàsica del llibre és una mica peculiar: els europeus estaríem lliures de ser massa violents perquè la nostra tolerància a la lactosa ens indica que hem evolucionat més que, diguem, els asiàtics o els ururu, tots ells intolerants a la lactosa i amb un alt grau de tolerància a la brutalitat. Com deia un altre francès, Michel de Montaigne: "Sembla que no tinguem més punt de vista sobre la veritat i la raó que el model i la idea de les opinions i costums del país on vivim. Allà hi ha sempre la religió perfecta, el govern perfecte i la pràctica perfecta de tot".

Més continguts de