Aias: una tècnica més que suficient
Al voltant del trio barceloní Aias -ampliat a quartet quan se'ls afegeix la saxofonista Elena Martín- hi ha un debat estèril sobre la tècnica de les seves integrants. Aias no són virtuoses, ho saben elles i ho sap el públic, però tampoc no ho eren els seus referents, el pop independent anglosaxó de mitjans dels vuitanta i principis dels noranta. I si bé encara els queda molt de camí per fer, tenen prou tècnica per defensar les seves cançons, que és el que realment importa quan parlem de pop: les cançons.
En l'estrena del cicle de concerts d'artistes femenines Estrella Girls!, organitzat per Time Out Barcelona , Aias van defensar amb convicció -sobretot la veu principal i guitarra, Gaia Bihr, i la bateria i veu, Laia Aubia- el seu encara escàs repertori: el seu senzill de debut i el seu primer llarg, A la piscina (2010). I van avançar tres temes nous que segurament inclouran al segon disc que el trio ha d'editar per contracte amb el segell de Nova York que les va descobrir, Captured Tracks.
Com són les noves cançons o com haurien de ser? Haurien de fugir del punt naïf, dels oh-oh i dels pa-pa, i anar en la línia de Quan tornis demà , Tu manes i La truita . Amics sense cap ritme , que de fet van enllaçar amb l'última, ho fa, o ho farà quan estigui més treballada. L'arítmia del tema era prometedora, però encara només això, prometedora.
