Així es recluten els soldats de l’Army of Love

BarcelonaL’avís que han penjat a l’entrada del hall del CCCB és prometedor: “Workshop-performance de participació voluntària i contingut sensual”. No cal imaginar una orgia en un espai públic, però sí com a mínim un parell de rombes. Però resulta que el col·lectiu d’activistes que s’autoanomena Army of Love (Exèrcit de l’Amor) tot just està definint els paràmetres del seu exèrcit, i aquesta trobada és com un consell de transició nacional cap a un nou ordre amorós. L’artista Dora García m’explica que la idea bàsica -que parteix de la novel·la Complete love d’Ingo Niermann, també present a l’acte juntament amb dos performers - és que no hi haurà justícia al món fins que no hi hagi un accés universal a l’amor i l’afecte, entès en tot el seu espectre: romàntic, familiar, maternal, sensual, genital, etcètera. En contra de la liberalització de l’amor, Army of Love preconitza la democratització de l’amor i el desig. Aquest objectiu “utòpic però apassionant”, reconeix García, entronca amb molts altres col·lectius minoritaris que mantenen lluites germanes: des de la necessitat afectiva de les persones amb diversitat funcional fins al Love Army que vol combatre l’odi que neix en l’era Trump.

Això és la teoria. “¿I com s’aplica a la pràctica?”, pregunta una de les participants a l’acte quan ja portem una hora escoltant. La idea és que als qui els sobra amor -sigui perquè tenen la sort de la joventut, la bellesa, la posició social...- en donin als qui en van faltats -per qualsevol altre motiu: aspecte, condicions mentals, físiques, socials...-, sempre tenint en compte que aquests dos papers poden ser intercanviables al llarg de la vida. És una mena de pensió d’amor. Una altra assistent a l’acte planteja quina diferència hi ha amb una web de contactes, i una tercera, si podria funcionar com un banc del temps. La resposta és no i no: Army of Love defensa l’amor com un bé natural, públic, col·lectiu, no com un intercanvi privat. En realitat, implica un trencament de totes les idees prèvies que podem tenir de l’amor: aquí seríem soldats intentant generar desig per una persona que d’entrada no ens atrauria, pel seu bé i per un bé comú superior. Aquest és el quid de la qüestió: generositat amorosa. I quan aquest soldat defalleixi, un altre soldat li podria agafar el relleu.

A mesura que passen els minuts van anunciant uns exercicis pràctics, però diria que els preliminars es fan llargs. Després de dues hores de presentació, de marro n’hi ha ben poc. I del centenar de persones que som a l’inici de l’acte, arriben a la recta final la meitat, i només una vintena accepten seure a la catifa per entrar a la performance. És a dir, per passar a l’acció. L’acte comença amb un exercici de relaxació. Després ve el trencament de la distància de seguretat amb els veïns: es tracta de quedar-se a dos dits de tocar-se. El tercer exercici és el massatge grupal. I el quart, abraçades entortolligades amb desconeguts. Ja tenim els reclutes de l’amor.