Al Primavera Sound no es xiulen els himnes

BarcelonaEn els festivals de música és difícil que el públic xiuli una actuació. L’actitud és bàsicament empàtica, com va passar ahir. Quan la gent reconeix un hit d’Interpol o de Tori Amos, o bé crida eufòrica o bé s’emociona fins a plorar. Si un himne no convenç, sempre hi ha l’opció de fer via cap a un altre escenari, però mai no es xiula per reprovar res.

Interpol eren un dels plats forts d’un festival que ha tancat la quinzena edició amb un lleuger augment de públic. Segons la direcció del Primavera Sound, el Fòrum ha tingut 175.000 visitants, dels quals 155.000 corresponen a les jornades de pagament (2.000 més que el 2014) i 20.000 als concerts gratuïts de dimecres. Els números s’ampliaran quan es comptabilitzi l’assistència a les actuacions als bars, els clubs i el Parc de la Ciutadella, i les del Primavera als Barris, que s’han fet en centres cívics i que el festival vol potenciar l’any que ve.

En cas que la política cultural del nou Ajuntament de Barcelona preveiés l’eliminació de la subvenció de 150.000 euros que rep el Primavera Sound, la direcció del festival “reconfiguraria” els concerts gratuïts a la ciutat. “Les activitats al Fòrum no necessiten aportació pública. Són les altres activitats les que es fan amb l’aportació pública”, va explicar ahir Alberto Guijarro, un dels codirectors del festival. Tanmateix, Guijarro creu que “el nou consistori serà sensible a la cultura i sabrà aprofitar la inèrcia positiva que genera el Primavera Sound”.

Una jornada de contrastos

La tarda de dissabte va ser de contrastos. Patti Smith va obrir l’Auditori amb un concert que no havia d’ajustar-se al disc Horses. Amb un format menys elèctric, va repartir noves dosis d’emotivitat a la memòria d’amics com ara Lou Reed, de qui va interpretar un Perfect day accidentat perquè no recordava la lletra. A l’escenari de l’amfiteatre, Joan Miquel Oliver va cedir el paper hegemònic al nou àlbum, Pegasus, i va fer ballar amb un peculiar pop tropicalista que sembla pensat per acompanyar una festa en un platja abandonada per la civilització.

Els canadencs Fucked Up, que van assegurar que són fans d’Eskorbuto, van atiar la contundència del hardcore i, com era d’esperar, el cantant va acabar el concert entre el públic. Tot seguit era el torn de Tori Amos, que va aparèixer tota sola i es va asseure entre un piano i un teclat, que de tant en tant tocava alhora. Aclamada pel públic, Amos va arrencar de manera desconcertant a causa dels seus moviments del piano al teclat, però el dispositiu escènic va deixar de tenir importància tan aviat com va anar cantant temes com Crucify i apujant la temperatura emocional d’una actuació magnífica que va provocar llàgrimes a les primeres files.

Coincidint en part amb Amos, en un altre escenari una gentada seguia la lucidesa hooligan dels Sleaford Mods, els dos anglesos que porten la poètica d’orgull subaltern i el ritme urbà fins al realisme brut. I mentre a l’altra punta de la ciutat Messi feia un gol (que el públic del festival va poder veure a través d’una pantalla), a l’escenari ATP els alemanys Einstürzende Neubauten escenificaven un rèquiem experimental per Europa (però no l'espectacle basat en el project Lament), abans que Interpol apleguessin una multitud a l’esplanada, on van demostrar que volen recuperar el to que els va dur a representar l’angoixa vestida de negre de la Nova York del 2002. Comandat per la veu nasal de Paul Banks, el més anglès dels grups novaiorquesos va alternar temes dels primers discos com Say hello to the angels i Evil amb peces del recent El Pintor com Anymore i Everything is wrong, buscant una continuïtat en què va obviar el fiasco de l’àlbum Interpol (2010).