Al voltant del tornado dels diacrítics

Filòleg i correctorL'anunci de la reforma ortogràfica que avui té previst ratificar l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i el primer tast que se’ns n’ha ofert, han fet alçar un cor de veus discrepants. Llegint algunes crítiques, sembla que s’hagi desfermat un tornado. I això que, ben mirat, hi ha acords que no són sinó una resposta tardana a velles reclamacions, com la que feia Jordi Cornudella, des de les pàgines del Diari de Barcelona, de duplicar la r- inicial del segon element d’un compost ( corresponsable ). Queda encara per veure com es resoldran altres qüestions pendents; per exemple, el reconeixement de diftongacions fins ara no admeses (apaisat, veinat, traidor ); la simplificació d’algunes geminades en estrangerismes adoptats i adaptats que calquen la pura grafia de les llengües d’origen ( tennis i ral·li enfront de sàbat, tobogan, dòlar, rímel, túnel, zàping, confeti, cúter i un llarg enfilall més), o en alguns cultismes (annex d’una banda i anuència de l’altra); o la revisió de la norma que preceptua escriure l’Índia, l’URSS, la idea, la unió, quan molts parlants ho pronuncien justament al revés, com també la presa en consideració de casos concurrents del tipus el hiat(us) i l’hiat (per associació d’idees, encara que no és exactament el mateix, recordo que l’IEC ha passat prèviament per les fases el IEC i, com a solució intermèdia de compromís, l’IdEC ).

Una polèmica diacrítica

Però el que ha fet posar el crit al cel és la dràstica reducció de diacrítics. El que justifica el recurs als diacrítics és el perill de confusió i la freqüència dels casos en què poden confluir dos o més termes en principi homògrafs. El total dels termes discriminats amb la titlla també hi compta, perquè de poc serveix una regla quan passa de cent cinquanta excepcions. És cert que dona i dóna apareixen sovint, i també és cert que escrivint la dona no donem prou pistes, però, com recorda encertadament l’IEC, tot sintagma s’inscriu en un context. També el terme cova té dues pronúncies i dos significats, i també la cova pot donar peu a equívocs, perquè tant pot pertànyer a la cova és molt fosca com a la cova al llit, la galipàndria. ¿Està més exposada a confusió la primera parella que la segona? No ho sé, francament, però sí que veig que no són comparables amb les parelles rossa i ròssa, o cos i cós. És més, molts parlants no sols no treuen cap profit de les dues últimes dicotomies, sinó que ni sabrien dir què signifiquen els termes accentuats.

D’altra banda, com assenyala l’IEC, el nombre de casos ha anat creixent amb el pas del temps, i en aquest fardell s’acumulen arbitrarietats com aquestes: te / té, es / és, se / sé, us / ús, vos / vós. En canvi, ens és igual per al pronom que per al substantiu, i nos s’oposa a nós (plural majestàtic) i a la relíquia nòs (de l’expressió nòs amb nòs ). El mateix desequilibri trobem en la sèrie dels possessius àtons: mon / món, ma / mà, mes / més ; d’aquí ve que Moll i Coromines facin extensiva la distinció a la parella sa / sà ( sa mare enfront de sà i estalvi ). Però n’hi ha uns quants que visualment no contrasten: mos i ses són possessius i alhora substantius; tes representa el possessiu i els substantius (els) tes i (les) tes ; tos comprèn també el possessiu, el substantiu tos i el participi tos (de tondre ‘esquilar’); son s’oposa a són però es confon gràficament amb (el / la) son. I, per acabar-ho d’arrodonir, el discriminat sòl s’oposa almenys a quatre altres sols : els que designen la nota musical, l’astre i les formes d’adjectiu i de verb. Això sense comptar que l’adverbi sols se suma a la pila del greix. Aquest és l’estat de coses en què ens hem anat torturant un munt d’anys, i crec que ja era hora de fer-hi una bona garbellada (encara que no estaria gens malament de permetre un ús discrecional d’aquests signes, sense que això hagués de derivar en un campi-qui-pugui). En espanyol, per exemple, hi ha hagut autors de tota solvència que distingien les preposicions entre i para de les formes verbals éntre i pára. Agustín García Calvo, més agosarat, accentuava termes com indivíduo, ingénuo i fins i tot el pues posposat ( es pués lógico que... ). I no per això, que jo sàpiga, s’ha ensorrat el món.

També hi ha un altre problema: l’absència de diacrítics en els exclamatius o interrogatius qui, on, com, etc. (enfront dels castellans quién, dónde, cómo, etc.), que són idèntics als que introdueixen oracions merament asseveratives. Fora del cas, val a dir-ho, del pronom tònic què, el qual té la seva contrapartida en l’adverbi que, fonèticament àton i, doncs, amb vocal neutra. En concret, no tenim més remei que escriure, sense possibilitat d’accent: que vindràs?, que és difícil! -o que difícil que és! -, que gent que hi ha! Fins aquí, encara encara.

Però és que l’espanyol, gràcies a l’accent diacrític, distingeix entre oracions admiratives o interrogatives d’una banda, i declaratives de l’altra. Comparem como las piedras preciosas, codiciadas por todo el mundo, acaban en pocas manos i cómo las piedras preciosas... A més, l’accent gràfic fa de toc d’atenció en les interrogatives indirectes invertides: cuándo pudo hacer aquel viaje, andando siempre tan atareado, no me lo hagas decir porque no me lo explic o. En canvi en català, si després de no accentuar tampoc no podem servir-nos dels signes inicials d’entonació, estem condemnats a confondre sobre el paper dues construccions com que tomà quets, que pastanagues, que pebrots, que remolatxes, tot ho aprofita per fer-ne confitura i -potser inversemblant, de tan emfàtica, però lingüísticament possible- que tomàquets, ... que remolatxes que hem collit aquest any! I, a més a més, a no destriar si com hi anaves, amb aquella bicicleta mig desmanegada i per uns camins tan enfangats és admirativa o interrogativa, fins que, al final, topem amb el signe corresponent.

El manifest crític del Cercle Vallcorba

Fa tres setmanes, l’Institut d’Estudis Catalana va fer públic que aprovaria una nova Ortografia de la llengua catalana en la qual s’eliminarien gairebé tots els accents diacrítics (de 150 es passaria a 14 mots amb accent diacrític). El rebombori que va aixecar la decisió va ser extraordinari, i no només va ser una qüestió efervescent de les xarxes socials: s’han arribat a fer tres plataformes contràries a Change.org i vídeos musicals a Youtube. El Cercle Vallcorba, un col·lectiu format per docents, editors i professionals de la llengua, ha impulsat un altre manifest en què demana a l’IEC que “reconsideri la proposta de reducció de mots amb accent diacrític perquè compleixi el propòpsit de ser simplificadors, clara i coherent”. Fins ara han aconseguit més 650 adhesions, la majoria dels quals són professors, correctors, traductors, editors i escriptors, com Maria-Antònia Oliver, Bel Olid, Ernest Folch, Josep Ruaix, Miquel Desclot, Maria Mercè Roca, Jaume Pérez-Montaner o Guillem-Jordi Graells, entre d’altres. Al text, no es declaren contraris a reduir els diacrítics, però adverteixen l’IEC que podrien caure en el mateix error de fa més de vint anys, ja que la nova Ortografia rectificarà la modificació de l’ús del guionet aprovada llavors.