Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

Sense el director, Els Joglars són lliures per tornar a Catalunya

Albert Boadella: l'adéu del bonze català

L'11 de setembre del 2012 van passar moltes coses. Entre d'altres, un anunci a Madrid: Albert Boadella abandonava la direcció d'Els Joglars després de 51 anys al capdavant de la companyia i cedia el testimoni a Ramon Fontserè. Declaració serena, coherent, d'un home que es declara cansat, acceptant la realitat dels setanta anys. Hores més tard, Fontserè assegurava que Els Joglars tornarien a actuar a Catalunya. Sense més explicacions; com va deixar caure l'actor que més ha inspirat Boadella: "Ja sabeu com és". L'argument definitiu per acabar amb una anomalia histriònica. Però, ¿sabem com és? La seva autobiografia del 2001 es titula Memòries d'un bufó . Un possible indici. Encara que seria molt discutible pensar que la carrera artística de Boadella hagi estat marcada pel destí tràgic de Rigoletto.

El bufó, per reconèixer-se com a tal necessita un amo, un poder que requereixi dels seus serveis. Boadella no va tenir ni senyor ni cort fins al 2009. Fins llavors havia estat un freelance de la veritat feridora. I en una de les seves moltes paradoxes personals, quan per fi la virreina li lliura gipó, birret de cascavells, una pesada bossa de ducats i un flamant corral de comèdies, s'oblida de l'única raó de ser del bufó: mossegar amb enginy la mà que li dóna el menjar. Ell, que havia carregat contra el ceptre, l'espasa i el bàcul, i qualsevol altre instrument del papanatisme secular, ara calla.

Esperanza Aguirre, sàtrapa castissa, guinyol de l'esperpent contemporani, acull al seu si un còmic irreconeixible, un bonze consumit pel seu propi àcid de contradiccions. Prefereix seguir cultivant els seus dimonis personals, cada vegada més llunyans i jubilats. ¿S'ha sentit la colèrica de Déu ofesa per aquest menyspreu? Res, en tres anys ni una petita puntada a la canyella, ni un lleuger entremès satíric cervantí per sentir-se per un moment com Ubu Pujol. Només un espectacle autoreferencial d'Els Joglars ( 2036 Omena-G ) i un homenatge líric al compositor Amadeu Vives (Amadeu ), una altra d'aquestes figures mirall que han protagonitzat la seva obra en la seva penúltima etapa. Abans es veia reflectit en el conservadorisme àcrata de Salvador Dalí i Josep Pla. La singularitat del geni que conrea la contrareforma cultural. Vives, en canvi, només li serveix per compartir l'"esquizofrènia catalana". Amb el temps ha perdut ambició revulsiva.

Potser aquesta fatiga creativa es deu al procés d'adaptació de bufó a camarlenc. El 2009, deixant-se estimar, accepta el càrrec de director artístic dels Teatros del Canal, el teatre públic de la Comunitat de Madrid impulsat per Ruiz Gallardón, amb el seu habitual descontrol i polèmica pel cost i el calendari d'obres. Arriba Aguirre a la presidència i en subcontracta la gestió a Clece, una empresa lligada a l'ACS de Florentino Pérez, i nomena Boadella a dit. Bufó per fi. O això sembla. En realitat, exerceix de Petroni català del bon gust popular, sempre des del seu refugi inspirador de Pruit. La llunyania madrilenya va ser una de les condicions que va imposar per acceptar el càrrec.

Les hemeroteques conserven brillants articles en contra de Flotats i el nou Teatre Nacional de Catalunya. Anys més tard, tots dos autoexiliats, compartirien els afalacs dels Premis Mayte de teatre. Les diatribes intel·ligents sobre la cultura subvencionada van quedar emmarcades en el passat. D'altres es mantenen vives, com la seva croada quixotesca -més imaginada que solitària- en contra de la cultura d'elit o els seus succedanis.

Paladí teòric del teatre popular, en els seus dominis madrilenys aquesta visió s'ha traduït en un eclecticisme per delegació (programa i contracta Clece), en columnes d'opinió sense més compromís que l'adscripció ideològica del mitjà, i negar-se a si mateix.

El llegat: exigència i provocació

L'herència acumulada per Els Joglars des del 1961 és la constatació més clara que Boadella ha dedicat la seva vida professional a un teatre d'enorme exigència artística, una escola creativa única que té les seves arrels en la Commedia dell'Arte, sempre acompanyada per una visió crítica contemporània . Teatre per a grans minories. Llenguatge minimalista, escena despullada d'adornaments, crítica expressionista, màscares corrosives, obscenitat estudiada. Un teatre que no està gaire lluny, en els seus objectius, de la provocació de l'orinal de Duchamp. Ridiculitzar tot el que és ridiculizable sense perdre la dignitat del còmic honest amb l'ofici.

En una borratxera de contradiccions, l'única de veritat coherent en la biografia Boadella és el seu llegat dramàtic. La resta és autohipnosi pel mètode de la boutade .

Més continguts de