EN DIRECTE
Cultura 03/06/2011

Àlex Rigola entona un 'mea culpa' en la seva última animalada al Lliure

Laura Serra
2 min
Rigola, de negre rigorós, en l'última salutació que farà com a director del Lliure, al costat d'Alba Pujol i Chantal Aimée .

Un gegant -15,6% projectat al teló de l'escenari regnava a la platea del Teatre Lliure ahir a la nit. Ferran Mascarell va fer veure que no veia el senyal de les seves retallades, ampliades i amb un tret fumejant, quan s'asseia. Però el conseller no va ser l'únic afectat. Àlex Rigola, en el seu comiat de la direcció del teatre de Montjuïc, tenia reservades clatellades per a tothom, sobretot per als artistes de la seva professió, que ahir eren gran majoria a la sala. El director de negre va sortir abans de l'obra -primera ovació- per justificar la tonteria que havien fet ell i la seva troupe en només onze assajos: "No volem que ningú s'enfadi, però si algú sent que s'està parlant d'ell, és cert, però no és amb mala bava". Tots amics, que és el The End . "Per celebrar aquests vuit anys podíem haver fet una festa o podíem haver publicat un llibre, però ho hem volgut posar sobre l'escenari", va dir.

Joan Carreras (John Racers) i Andreu Benito (Benítez) van protagonitzar un narco-mex-spaghetti-western teatral totalment desbarrat, que servia a Rigola per anar peixent crítiques a cullerades a través del seu alter ego amb molt ego, el brillant Marc Rodríguez. Rigola va anunciar la mort del teatre per pur avorriment, per culpa d'uns actors analfabets i uns directors cretins sense estudis. I, esclar, també va aprofitar per deixar verda la crítica, saberuts que no opinen, sentencien. Vaja, un art fòssil per a artistes fòssils.

El western , en un desert de Texas realment desert -a l'escenari només hi havia el cactus reciclat de Glengarry Glen Ross , un 4x4 i una caixa metàl·lica, "això és el que es portarà els propers anys", va dir el director-, descrivia la història d'un traficant a qui li roba la nòvia un actor; però a mesura que avança la història el joc metateatral es va prenent cada cop més llicències i Rigola acaba centrant tot el protagonisme. És el Déu de l'escenari. Apareixen sis o set Rigoles, imitant els seus tics. Fins i tot un aprofita l'avinentesa per justificar les seves adaptacions lliures de Shakespeare: "Després de cinc segles l'espectador ja sap algunes coses que llavors no sabia, com llegir!", diu a través de Rodríguez.

L'obra només podrà acabar quan els traficants es desfacin de l'ego de Rigola. Primer l'espanten recitant-li a crits els seus directors més admirats, de Frank Castorf a Daniel Veronese, i finalment ell s'acaba immolant en un mea culpa en què revela la seva debilitat i dóna una lliçó de compromís amb el teatre abans de l'adéu definitiu.

Amics i públic fidel al Lliure aquests vuit anys va riure amb les sortides rigolianes amb segones intencions. Però res comparat amb la traca final de l'obra que potser és millor no desvelar (perquè queden encara funcions fins diumenge), que combina personatges d'animació 3D i una animalada. Després del The End ja sabem com va acabar, ahir, l'estrena. Un dry martini . Un altre dry martini . Fem un Luzde ?

stats