Publicitat
Publicitat

És que Clinton vol vomitar, davant de tanta esplendor americana?

'American Splendor'

Fa uns dies, mentre inspeccionava el terra de la cuina mil·límetre a mil·límetre en busca d'un espàrrec fugitiu, el so agut de l'intèrfon em va fer saltar el cor: "Vuelves a tener un paquete que no te cabe en el buzón". La cartera em va atansar un paquet amb etiqueta de La Cúpula. Vaig estripar el sobre i vaig començar a fullejar el còmic a l'ascensor: el primer volum de la mítica antologia de Harvey Pekar American splendor . Els dibuixos de Robert Crumb, aquells senyors empetitits i sense ulls, de tan foscos que els tenen. El blanc i el negre. Les històries de paios normals i angoixats que treballen en arxius d'hospital i que no saben què fer-ne, de tot un cap de setmana. Col·leccionistes de discos, bevedors de cervesa, engolidors d'hamburgueses: esplendor americana.

Deixant de banda l'irresoluble afer de l'espàrrec, vaig decidir seguir amb el còmic, i deixar el llibre que estava devorant fins aquell moment: Emet o la revolta , de Sebastià Jovani. Els Erasmus for Ever, Custo de Mao, Brow de Bock i la plaça Chris Martin (abans John Lennon) haurien d'esperar. Però no em podia treure del cap les aventures de Guerau i Kosmas, els dos perpetus estudiants de filosofia que viuen parapetats en una mansió atrotinada del barri de Vallcarca, bastint-se un món d'opiacis i que, un bon dia, reben la visita de la rata Chandler. I de sobte veia la rata dibuixada per en Crumb, i visualitzava un dia en la vida ordinària dels Brow de Bock o, en el pitjor dels escenaris, m'imaginava una samarreta de Custo de Mao en blanc i negre! Vaig tancar el llibre de cop, i vaig engegar la tele, la futura andròmina. Just començava La supremacía de Bourne, la meva entrega preferida de la meva trilogia preferida de les meves pel·lícules d'acció preferides. I, mentre mirava com els capitosts de la CIA seguien en directe la infructuosa captura de l'ex-agent Bourne, l'ull esquerre no podia evitar anar-se-me'n cap a la pantalla de l'ordinador, on hi campava la fotografia dels capitostos del món seguint en directe la fructuosa captura de l'exagent Ossama. I, tant a la foto com a la pel·lícula, tots són homes, excepte una dona. La Pamela Landy no és tan sanguinària com els seus predecessors. La Hillary Clinton tampoc no ho deu ser, que es tapa la boca, angoixada. O és que està a punt de vomitar, davant de tanta esplendor americana?

Més continguts de