Analítics i crítics: artistes conceptuals contra l’hegemonia neoliberal
El Museu Reina Sofia mostra una part del seu fons més nou i més crític
MadridAmb la caiguda del Mur de Berlín i el desmantellament del bloc comunista, el capitalisme es va convertir en la ideologia hegemònica global de finals del segle XX. I, a pesar de la crisi econòmica mundial, ho continua sent. L’exposició que el Museu Reina Sofia de Madrid presenta fins al 13 de març, Ficciones y territorios. Arte para pensar la nueva razón del mundo, pretén -segons Rosario Peiró, una de les comissàries- “acostar als espectadors el llenguatge i les pràctiques artístiques realitzades durant aquest període caracteritzat pel neoliberalisme econòmic”. Per neoliberalisme cal entendre la progressiva depredació del que és públic a mans del que és privat i la idea que el consumisme és, avui, l’únic projecte de vida possible.
La mostra reflexiona sobre l’impacte del neoliberalisme “en totes les esferes de l’existència”. “No tan sols -explica Peiró- en les qüestions polítiques i econòmiques, sinó també en la pròpia subjectivitat: com ens percebem, com ens relacionem i com ens concebem a nosaltres mateixos”. En les obres exposades, d’una cinquantena d’artistes, hi predominen les actituds “de qüestionament, resistència i antagonisme”. La majoria de creacions -fotografies, performances, vídeos, escultures, instal·lacions: formats que sovint conviuen en una mateixa obra- són adquisicions recents del museu i en molts dels casos es tracta de peces que van formar part d’exposicions del Macba o de la Fundació Tàpies a Barcelona durant els anys en què l’actual director del Reina, Manuel Borja-Villel, dirigia el museu barceloní.
Densitat, superficialitat
Més que oferir una experiència estètica, Ficciones y territorios proposa a l’espectador un seguit de prospeccions intel·lectuals sobre diversos temes centrals de les últimes dues dècades: la crisi dels estats nació; el paper en les societats contemporànies dels anomenats espais d’excepció -territoris no governats per ningú, o llocs provisionals creats per una emergència, com els camps de refugiats-; la conflictiva personalitat de les ciutats modernes enteses alhora “com a lloc d’habitació i d’especulació”...
De vegades aquests temes són tractats d’una manera frontal, com fa Zoe Leonard a Analogue, una sèrie de fotografies que documenten la desaparició de petits comerços arreu del planeta. En altres ocasions, el fil conceptual de les obres és menys obvi. És el cas de l’assaig fílmic d’Allan Sekula The lottery of the sea, un viatge pels ports i les costes de diferents països estrenat el 2004 al Macba que, a partir de l’omnipresència del mar i de la barreja de referents tan contrastats com els mites grecs i les pel·lícules nord-americanes, explora la noció de globalització econòmica i social.
Un cas similar d’aproximació metonímica el trobem en l’escultura fotogràfica d’Ibon Aranberri, un conjunt d’imatges d’instal·lacions hidroelèctriques que vol reflexionar sobre el poder a partir d’una cartografia de construccions monumentals.
Quan l’art conceptual aborda uns temes tan vastos i complexos, pot passar que hi hagi obres més vistoses que aclaridores. És el cas del projecte sobre la crisi econòmica argentina del col·lectiu Taller Popular de Serigrafía. També de Labour in a single shot, de Harun Farocki i Antje Ehmann, una successió d’imatges que, en teoria, demostren com el capitalisme en té prou amb un contracte laboral per sotmetre els individus.
Important presència catalana
L’exposició consta d’una notable presència catalana o d’obres produïdes per centres catalans. El polifacètic Antoni Muntadas hi és present amb el vídeo On translation: Miedo/Jauf, sobre l’espai d’excepció geopolític que és l’estret de Gibraltar. Per la seva banda, Adrià Julià hi ofereix una relectura del concepte d’utopia a partir dels seguidors de Charles Fourier, socialista pioner que al segle XIX va tenir molt èxit.
L’especulació i la gentrificació en la Barcelona postolímpica també ocupen un lloc destacat a l’exposició, amb obres documentals que mostren “el que s’amaga rere les grans transformacions urbanes”. A més de la pel·lícula De nens, de Joaquim Jordà, hi ha una sèrie fotogràfica de Patrick Faigenbaum sobre Sant Adrià de Besòs i el Fòrum, una pel·lícula de María Ruido sobre les condicions dels treballadors al cinturó industrial de Barcelona, i un vídeo performance de Pedro G. Romero que mostra la reapropiació simbòlica -mitjançant la dansa- d’una casa de Badia del Vallès.
